M’he trobat una ciutat desconeguda
bonica, riallera, amb llums com brillants,
més jo, pobre de mi, em sentia abatuda,
era una formiga als peus d’uns gegants.
Gent del meu entorn reia i cantava
i sentia la tristesa del que s’ha perdut,
els ulls miraven la bellesa mentre plorava,
en mig de tanta, tanta solitud.
Ningú m’atansava la mà entre la follia,
ningú veia els meus ulls plens de sentiment
i buscava en va l’amic que es compadiria
de l’enyor que tenia en el pensament.
No hi havia motiu per aturar-se
a contemplar el cansat esperit
tothom egoista mirava d’allunyar-se
sense endevinar el plor del meu pobre pit.
De sobte ha caigut la nit i la lluna plena
era la mateixa que tenia a la meva llar
i les estrelles en el cel eren el poema
que il·luminaven el meu petit far.
L’enyor del perdut ja no em mossegava
perquè sabia que aquell firmament era el meu
i tancava els ulls i em bressolava
entenent que la pluja havia fos la neu.
