El que ahir va passar és molt gros i em sembla que encara no ens hem n’hem fet la idea. Com que veig que els que pengen mapes de colors per les xarxes són gent que no han sortit mai de l’Eixample o del seu poble de la Catalunya interior us explicaré una historieta. De fa uns anys que he decidit perdre tots els diumenges electorals per fer d’interventora per Convergència i Unió perquè tenim un president que no ens el mereixem. Jo visc al centre de Rubí i per tant, exceptuant les jornades electorals, encara puc fer veure que sóc d’un poble del Vallès. La realitat és però que Rubí té 75.000 habitants i tots els barris menys el centre i les urbanitzacions compleixen les característiques del cinturó roig de l’àrea metropolitana.
Com que som gent jove i forta a nosaltres el partit ens envia als col·legis dels barris més allunyats del centre, feus on el PSOE consolida el seu discurs des de temps immemorials. Són líders sense discussió, sempre. Aquest diumenge, a les 8 del matí i un cop constituïda la mesa, vam anar a esmorzar amb l’incombustible Víctor Puig al bar de davant del col·legi, El Rincón del Barrio. Les imatges de les celebracions de la Décima per televisió espanyola les vam viure com un presagi.
El més destacat del matí és que no parava de venir gent a votar. Són un perfil sociològic clar, en aquell barri ningú parla català i ni per casualitat es sintonitza TV3. Cap al migdia a El Rincón del Barrio va començar a desembarcar gent amb la samarreta del Madrid. El més curiós és que no anaven dins el bar a prendre alguna cosa, sinó que treien les cerveses a fora i es posaven a la vorera de davant del bar, pràcticament al mig del carrer, i des d’allà comentaven a crits la jugada. Havien aparcat els cotxes sobre de qualsevol manera i per tant el carrer va esdevenir un caos, del qual evidentment ningú es queixava. “Me cago en tu prima”, li va cridar un noi amb la samarreta de la Roja a un nen que des d’un balcó li havia llençat aigua, “y en tu madre también un poco”. Birra i piti en mà van decidir que els faltava alguna cosa, i els del bar van posar música – no a dins, és clar – sinó forta perquè se sentís a fora el carrer, el seu territori. Sonava Estopa, ‘Tu Calorro’.
Enmig del show – ‘tu me vestiste los ojos, yo te quitaba la ropa’ – va aparèixer la líder del PSOE a Rubí que venia a votar i a saludar. És una senyora d’uns quaranta i pocs, rossa tenyida i ‘princesa de barrio’ postissa, que viu al centre però sap que aquell lloc es ‘lo suyo’. Però la princesa ‘ma non troppo’ no va saludar ningú perquè venia acompanyada de la cort de regidors del seu partit. Les càmeres dels companys de la ràdio i la tele l’envoltaven i ella feia el posat habitual de seguretat i amabilitat fingida. Sap que per guanyar unes eleccions només ha de somriure i posar-se ben a prop de la cara les sigles del PSOE. O potser ja no – ‘tu eras la flor desarropada, y yo el calorro que te arropa’ -.
El dia va passar ben ràpid, en part gràcies a l’animació veïnal – ‘tu perfume es el veneno que contamina el aire que tu pelo corta’ -, i mentre tothom es felicitava per la participació nosaltres patíem pel recompte. En aquests llocs sempre fem el recompte amb el telèfon en mà per saber que Catalunya no s’ha enfonsat, com una mena de recordatori que allò no és un reflex del país. Però ahir es van bolcar les paperetes sobre la taula i alguna cosa no quadrava. La pila de CiU no era escassa però gairebé empatava amb la de Ciutadans. El PSOE i el PP tenien molts menys vots del que és habitual. ERC tenien moltes, però moltes paperetes. Per la mirada que vam creuar amb el Víctor ja es veia que no era la meva taula. El Roger, el noi d’Esquerra, es mirava el panorama teclejant al telèfon. Nen, això és molt gros, li vaig dir. No sé no sé, va contestar nerviós. Fets els recomptes vaig sortir corrents cap a la seu de CiU per veure els resultats de la ciutat i vaig passar per davant del Rincón del Barrio. “Rubia, pá donde vas corriendo, si en qué sitio vas a estar mejor que aquí con nosotros”.
Al local anaven rebent resultats i feien un Excel per córrer més que els resultats oficials. No era cosa d’un barri, eren tots els barris. ERC gairebé guanya als barris, hòstia. Mirem més resultats, tot s’estén a l’àrea metropolitana. Són tots els barris del cinturó roig. No només això: ERC guanya a Terrassa, a Sabadell (per déu, a Sabadell). I CiU no ha caigut, s’ha mantingut. No són vots passats de CiU a ERC. La gent que agafava la papereta pel president l’ha seguit agafant. Els resultats del PP i del PSOE parlen per si sols, i la cara del Rivera a TV3 és la de qui s’esperava fer un resultat tan sorprenent com a les últimes nacionals i no se n’ha sortit.
Però… què ha passat amb ERC? No són els catalanistes del PSC que ara s’han passat a ERC. La mateixa gent que fins ara ha votat en massa Chacón, Rubalcaba, Felipe González, Zapatero… acaben de fer guanyar les eleccions a un filòsof de Girona. Als llocs on ningú parla català, als llocs on no arriba TV3. Als llocs on les teles que posen al Rivera i l’espanyolisme més ranci en ‘prime time’ són líders d’audiència. Al lloc de ‘Tu calorro’. Això no s’explica tan de pressa i cal llegir-ho amb calma. Però els temps estan canviant i això no és una frase bleda. No sé quina mena de lloc estrany on vivim és Catalunya, però està clar que Catalunya és alguna cosa.
