No sembla que la ciutadania europea doni a les institucions de la Unió la importància que tenen. Tampoc els espanyols, ni els catalans. Que la participació a Catalunya estigui per sobre de la mitjana europea i espanyola, quan no arriba al 50 %, sembla un trist consol. L’increment de participació, genys menspreable, a Catalunya en relació a l’any 2009, podem atribuir-lo a factors vinculats al procés cap a l’estat propi endegat al nostre país, més que a elements estrictament europeus. Dada positiva però insuficient.
Per altra banda, l’augment en el conjunt d’Europa i en alguns dels països que en són eixos troncals, de vot extremista i de vot euroescèptic respon a la situació de crisi econòmica i, alhora, a la manca de credibilitat de les propostes dels grans partits europeus. Un panorama complex que només s’invertirà en el futur si són capaços d’apropar de veritat les institucions europees a la ciutadania. I l’única manera d’apropar-les és per la via de l’Europa social.
Pel que fa a Catalunya, cal celebrar la victòria dels partits favorables a la consulta i especialment dels favorables a l’estat propi. ERC ha substituit al PSC com a força política més votada. CiU és manté com a segona força. Ambdós guanyen vots i, per tant, les posicions que defensen van a l’alça. Sembla clar que ERC creix especialment a costa del PSC. I sembla clar que CiU, malgrat el desgast de governar i amb un candidat nítidament a favor de l’estat propi, no només aguanta, sinó que avança.
El missatge de les últimes eleccions catalanes és repeteix. Aval transversal als partits de la consulta, sense que cap líder polític hagi de patrimonialitzar el procés. Ben segur el líder d’UDC, mig absent aquesta campanya, ha continuat restant credibilitat a la proposta de CiU però no tardarà gaire dies en escenificar la propera deslleialtat amb CDC i el seu president. La història que ja coneixem i que cada dia que passa té menys recorregut.
El PSC és tercera força, amb una clatellada que l’hauria de fer reflexionar no només a ell sinó també al PSOE, si algun dia (en cas que hi sigui a temps) vol ser alternativa de govern a l’estat. IC-Verds, sempre preocupat per desmarcar-se, hauria de ser més modest, d’acord al suport real que té. Creix però necessita mirar a les altres forces d’esquerra per destacar que és l’esquerra la que creix. Seria bo que anés clarificant quina serà la posiciò a la consulta, com sí fan altres forces de l’esquerra al nostre país. El PP, amb un resultat semblant a IC-Verds, és cinquena força política i, per tant, el missatge a les urnes és molt clar. Són els que són, es fragmenten, pateixen el cost de governar i no sembla, sortosament, que hagin de ser més. El front anticonsulta és molt inferior al conjunt de forces favorables al dret a decidir. N’haurien de prendre nota.
Una dada final, però, que cal retenir. El percentatge de votants de partits favorables a la consulta és només del 55,5 % i dels favorables al Sí/Sí inferior al 50 %. Hauria estat més bona notícia veure una tendència molt superior, tant en participació com en suport. No ens podem adormir ni interpretar els resultats electorals amb una eufòria injustificada. Cal seguir treballant.
