Dins l’ampli món dels partits que formen part de l’oposició en els municipis hi ha certes fallades que es reprodueixen amb facilitat i que eviten disposar d’una estratègia amb més probabilitats d’èxit. Aquestes són 4 de les principals:
Error 1: Transformar-se en una marca tòxica. El comportament habitual de l’oposició política, a tots els nivells, és mantenir una crítica constant, i en molts casos ferotge, cap a les decisions que prenen els governs locals. A priori es pot pensar que és una gran estratègia que dóna visibilitat. No obstant, i malgrat hi pot haver casos amb bons resultats a curt termini, en general és un plantejament estratègic erroni.
Traslladem aquesta manera d’actuar en el nostre dia a dia i preguntem-nos quina és la nostra actitud davant una persona del nostre entorn, que fins i tot pot ser íntima, però que cada vegada que ens comuniquem amb ella les seves respostes són negatives. Són aquelles persones que tot ho veuen negre i que qualsevol situació és un problema, tant a la seva vida laboral, com personal o íntima. Quina és la nostra resposta de defensa? Intentar reduir els contactes amb aquesta persona, perquè acaba sent tòxica.
Si reaccionem així davant persones que ens estimem, no tindrem la mateixa actitud davant una formació política? Si la nostra marca es focalitza només en aquest plantejament d’atac acaba creant una imatge negativa de si mateix i això va en contra de qualsevol bona estratègia de comunicació, on l’objectiu és acumular percepcions positives.
És lògic caure en un error ja que “el cos demana guerra”, però una bona estratègia de comunicació política no es crea a cop de rauxa, sinó de seny. Parar i pensar és imprescindible per obtenir bons resultats a les municipals, o fins i tot la victòria. I també preguntar-se el “per què” de cada acció que s’inicia.
Error 2: Els mitjans locals són l’únic canal necessari. La majoria de municipis no tenen un entramat mediàtic amb grans audiències que permeti convertir-lo en l’únic canal de comunicació del partit. Per tant, pensar que unes declaracions a la ràdio, el diari o la televisió locals comportaran la transmissió d’aquell missatge a tot el municipi és un error de pensament.
Qualsevol mínim coneixement de les característiques bàsiques de les percepcions tindrà com a resultat la necessitat de la repetició constant dels missatges, ja que les percepcions són temporals dins el cervell dels receptors, per tant, és imprescindible la reproducció periòdica del relat per poder construir la realitat que desitgem.
Error 3: No donar importància al contacte personal. Les eleccions municipals són les úniques que permeten que qualsevol candidat o candidata pugui saludar a tots els votants, siguin votants “SEMPRE”, “POTSER” o “MAI” (gràcies Pau Canaleta per una classificació senzilla d’entendre). Al contacte físic sempre se li ha de donar importància a la política, almenys fins a dia d’avui.
Oi que us ha canviat la imatge que havíeu construït d’una persona quan l’heu coneguda en persona? Doncs en política passa exactament el mateix. Una candidata o candidat que té un bon o excel·lent tracte a la distància curta, té molts números de generar percepcions positives que trenquin l’acumulat negatiu creat pels rivals polítics. Si les eleccions municipals tenen aquesta especificitat, perquè s’ha de desaprofitar?
Si a tot plegat hi afegim una bona oratòria i un bon domini del llenguatge corporal, encara hi podem sumar més punts. I cada punt pot ajudar a guanyar unes eleccions.
Error 4: Deixar-se perdre les marques personals i focalitzar-se en la “marca partit”. Per norma general, qualsevol formació política disposa de la “marca partit”, “marca candidat” i altres marques (persones de la llista o de l’entorn del partit) per poder dissenyar una estratègia. No tenir en compte la fortalesa o debilitat de cada una d’elles conduirà a construir un full de ruta desajustat que desaprofita el potencial del partit, moltes vegades per culpa d’egos interns contraris a l’interès de la formació.
Badalona amb Xavier Garcia Albiol o Pineda de Mar amb Xavier Amor són “excepcions” a aquesta fallada, ja que són dues marques personals polítiques més fortes que les del propi partit, PP i PSC respectivament. Els dos polítics ho han vist i treballen en aquesta línia. No obliden el partit, però el mantenen en un pla secundari sempre que no sigui imprescindible fer-lo visible. En el cas de Badalona, Albiol té molt clar el potencial de la seva marca personal. Això sumat a altres elements, com una estratègia comunicativa enfocada a l’espai públic, permet que persones del centre de la ciutat i declarades com a independentistes el votin.
Hem de posar en quarantena totes les accions que s’han fet fins el moment i que es facin en un futur, sobretot perquè en la majoria d’ocasions l’argument de defensa és “sempre ho hem fet així”. Si la resposta és aquesta que us saltin totes les alarmes perquè no és un argument, és una fal·làcia.
