El nostre “president executiu”, Quim Torra, un altre home del qual els catalans ens podem sentir ben orgullosos, ho ha dit ben clar (recalcant allò que altres polítics ja han dit): en el camí cap a la consecució de la república, la ciutadania hi tindrà un paper fonamental. Tots. El seu grau de mobilització donarà o traurà força a allò que facin els nostres polítics, donarà o traurà força a la lluita per l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats, donarà o traurà força a l’impacte que causem a l’estranger aquests mesos vinents (i com més fort sigui aquest, més ajudes tindrem, tant si són directes com si són entre els bastidors de les diplomàcies estatals).
Tothom ha de tenir clares les paraules de Jordi Cuixart: la independència té un cost, un risc que, com més gent comparteixi, més petit serà. Aquesta mobilització, aquest risc per a tots, un moment o altre portarà (no ens deixen altra alternativa) a actes de desobediència civil, contra ordres i contra lleis arbitraries, contra imposicions que no tenen res de democràtiques. Però tot plegat ha de tenir sempre un límit, una frontera que no podem traspassar sense fer-nos mal nosaltres mateixos: tot ha de ser sense violència, perquè l’acció pacífica és la nostra arma més efectiva davant del món i la que a Madrid temen més. Per això s’esforcen tant a fer veure que hi ha una violència que sabem que és inexistent.
Entenem-nos: la desobediència civil pot tenir aspectes coercitius. Si es talla una carretera, s’exerceix pressió sobre la gent que voldria passar-hi i no pot. Però això no és violència, encara que es vulgui fer veure que ho és. Hi ha violència quan hi ha gent que pren mal i quan es fan destrosses. És allò que va passar el 1-O a càrrec dels “aporellos”, a la vista de tot el món. I van tenir la barra de dir que algunes imatges eren trucades i que tot havia estat una “intervenció proporcionada”. Però deixem-ho estar.
Per sort, la nostra societat civil té un grau d’autoorganització cada vegada millor i més intensiu. Als Comitès de Defensa de la República, s’hi afegiran ara, sembla, els Consells Locals de la República. Les concentracions i els concerts davant de les presons catalanes hauran de ser substituïts per manifestacions constants, descentralitzades, pacífiques, però de rotunda afirmació per les llibertats democràtiques que se’ns volen negar, sobretot a dirigents nostres a través dels quals ens volen posar la por al cos a tots. Com més demostrem que no ho aconsegueixen, més els desconcertarem i més forts serem.
Com he dit en una altra ocasió, ja sé que dir tot això des de 1.800 km de distància pot semblar molt còmode. Els que estem lluny i, a més, per l’edat i la salut no podem sortir al carrer amb els nostres compatriotes tenim, però, un altre paper, no tan visible però igual de necessari: fer a fora tant de rebombori com puguem, denunciar les mentides dels unionistes a tot arreu on ens sigui possible, insistir que no és en el fons un problema d’independència o no, sinó un de drets humans fonamentals. I us puc assegurar que els de fora no fallarem. I tinc tota la confiança en el nostre poble, per dir: els de dins tampoc no fallaran!
I seguim sense donar cap oportunitat a l’odi, que encega i perverteix. Deixeu-m’ho acabar amb un fragment d’un dels meus modestos poemes:
No volem odis vells, ni rancúnies, ni venjança.
Volem cors ben oberts a l’amor i a l’esperança.
Abracem tot el món i no fem una barrera
del color d’una pell o de parla forastera.
