«La nostra feina, els recursos i els mitjans de subsistència són tot el que tenim; aquesta és la mateixa estructura de la nostra societat. En els consells de govern, hem d’evitar la compra d’influències injustificades, ja siguin buscades o no, per part del complex industrial-militar. Existeix el risc d’un desenvolupament desastrós d’un poder usurpat i aquest risc persistirà. No hem de permetre mai que el pes d’aquesta conjunció posi en perill les nostres llibertats o els processos democràtics»
Discurs de comiat del president dels EUA Dwight Eisenhower, 17 de gener de 1961
La despesa militar a l’Estat Espanyol augmenta any rere any, fins i tot en aquells exercicis pressupostaris en què el focus no il·lumina una escalada bèl·lica. De manera permanent i sostinguda la corba és creixent. I gairebé sempre ho és d’amagat, fins i tot amb tota mena d’estratagemes per ocultar els increments i traient-se de la màniga projectes indispensables i inesperats de compra d’armament a mig exercici. Fins l’últim any en què hi hagué pressupostos generals aprovats Espanya va augmentar fins els 22.609 milions d’euros la despesa militar. El que suposa un 3.21% del total de la despesa pública. Aproximadament un 1.5% del PIB. En el cas dels Estats Units això es dispara fins la dramàtica quantitat de gairebé 900.000 milions de dòlars, un 3,5% del seu PIB, una xifra desorbitada i que suposa un 39% de tota la despesa militar del Planeta.
Entre el 2021 i el 2024, amb l’excusa de la guerra d’Ucraïna, la despesa militar de tota la UE va augmentar aproximadament un 30%, arribant als 326.000 milions d’euros el 2024. Segons l’últim informe del 2023 de l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) la despesa mundial en defensa va ascendir fins els 2.44 bilions de dòlars. Un 2.2% del PIB de tot el món.
Segons la UNESCO, la despesa total mundial en educació és d’un 4% del PIB el 2022. I ha retrocedit un 0.4 % respecte fa una dècada. I la despesa en Recerca i desenvolupament és aproximadament la mateixa que la militar -sense tenir en compte que, sovint, es camuflen partides pressupostàries destinades a projectes vinculats a la defensa en partides sobre investigació civil. En resum, la humanitat gasta en fabricar i comprar armes que assassinen més de la meitat del que gasta en educar i formar i la mateixa quantitat en investigar per desenvolupar-nos com a societat, per mitigar els efectes del canvi climàtic, per millorar la salut, etc. Són xifres que ens creen vertigen quan les posem de costat.
No es tracta de ser demagogs i ni molt menys ingenus, però si que és bo aturar-se de tant en tant a fer una reflexió sobre el que significa tot plegat i com hi hem arribat fins aquí. No és matèria simple per a un article que pretén ser prou mengívol però llegint amb atenció les paraules d’Eisenhower dites fa més de 50 anys, hom ja té clar que en realitat les coses no han canviat tant i, en el fons, som allà mateix. Als qui els interessen els conflictes pels seus propis beneficis continuen alimentant-los, siguin al Pròxim Orient, a l’Europa de l’Est, a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, sempre subcontractant el bel·licisme i amb l’amenaça constant, més o menys certa, de tenir-lo més prop de casa del que ens pensem. La percepció d’inseguretat és tan efímera com la de la seguretat, i tan voluble i manipulable com qualsevol altra percepció. Doncs també va de transmetre emocions i la més potent de totes sol ser la por.
És evident que tots volem sentir-nos segurs i tots sabem que els perills existeixen, que també se’ns ha educat en la desconfiança i en la por al caos, en l’haver-nos de mirar de reüll entre congèneres i en el “la millor manera de tenir pau és preparar-se per a la guerra”. Una política de seguretat és necessària, per molts motius, començant perquè la humanitat no és una massa estable i pacífica sinó que està en constant competició per ocupar-se terreny, manllevar-se recursos i, en definitiva, créixer i expandir-se massa sovint a costa dels altres i no de manera col·laborativa. Tan necessari és, doncs, assumir aquest principi de realitat -i treballar per canviar-lo des de l’educació i si cal recorrent als clàssics com l’estoïcisme i o les doctrines sàvies d’avantpassats- com intentar posar-hi una mica de raciocini a tot plegat.
Com digué Eisenhower, “hem d’evitar la compra d’influències injustificades, ja siguin buscades o no, per part del complex industrial-militar” i hom pensaria que, augmentant de manera indefectible la despesa militar i preparant-nos constantment per a la guerra, no estem fent sinó exactament el contrari del que deia el president dels EUA que insinuava que els conflictes eren alimentats pel negoci de les armes.
Així doncs, és evident que cal defugir del dogmatisme i de la ingenuïtat i cal estar preparats, cal crear un model de seguretat i de defensa europeu basat en la col·laboració entre estats i l’eficiència en la despesa. Potser no ens calen 27 exèrcits, potser ens en cal 1 de ben finançat. Però el que és indispensable és ser transparents i saber qui s’enriqueix amb tot això i per tant, qui ens condiciona. Aquesta, la de la informació, és la vertadera guerra que cal vèncer.
