Vagi per endavant l’anècdota que expliquen d’un company jesuïta francès. Abans de començar l’eucaristia, algú li va preguntar a la sagristia què pensava dir a l’homilia i ell va respondre, sense adonar-se que tenia el micro connectat: «Avui els diré allò de Déu us estima, blabla, blabla, blabla…»
Dit això, anem a l’evangeli d’avui: pot ser l’amor objecte d’un manament?
És clar que sí i més que cap altra cosa, a no ser que volem convertir-lo en la forma més avorrida i òbvia de blabla, blabla, blabla! Que l’amor sigui un «manament» vol dir que em determino a fer allò a què estic obligat, ho intento una vegada i una altra, em veig molt lluny i, malgrat tot, cada cop més atret, més decidit, més animat. Déu ens mana l’amor, no pot ser d’altra manera, ens el posa com a deure, com a projecte i com a sentit de la nostra vida.
L’amor es converteix en objecte d’un manament, perquè l’amor és exigent, ens produeix un saludable formigueig interior, però també obre ferides i ens fa patir. El manament ens recorda que l’amor l’hem de posar «més en les obres que en les paraules», i que posar-lo en les obres no és fàcil, demana molta determinació. Una determinació que ens ve de Déu, de la determinació amb què Ell ens ha estimat primer. El manament és la dimensió realista de l’amor.
La resta no és més que blabla, blabla, blabla…
