“Vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura” deia Joan Pau II, referint-se a la qüestió identitària d’alguns països o nacions sense Estat. I ho feia comentant quins són els drets individuals i col·lectius dels pobles que tenen una especial identitat cultural, lingüística i històrica. Alguns són prou coneguts -Països bàltics, Ucraïna, Eslovàquia, Noruega, Irlanda, Croàcia, Macedònia, Alemanya oriental, etc-. Cal que tot això es recordi als polítics i als ciutadans que volen ser coherents amb certs principis cristians que afecten l’ordre polític.

Joan Pau II, el 2 de juny de1980, a la seu de la Unesco, parlava així:

“M’adreço a vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu aquí en nom de la primacia de les realitats culturals de l’home, de les comunitats humanes, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostra, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la. No permeteu que aquesta sobirania esdevingui una presa de qualsevol interès polític i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes o de les hegemonies per a les quals l’home no compta sinó com a objecte de dominació i d’atracció d’interessos diversos. No hi ha, en el mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixin una meravellosa sobirania històrica i que, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment en la nostra època, que és tan urgent d’eliminar les restes del colonialisme?”.

D’altra banda, per si aquest discurs del Papa no va ser prou clar, ell mateix va insistir en el tema, el 6 d’octubre de1995, al’Assemblea General de l’ONU, amb les següents paraules:

“Ningú -ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional- no està mai legitimat per considerar que una determinada nació no és digna d’existir”…“El dret a l’existència implica naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou allò que jo anomenaria la seva originària sobirania espiritual”…“Cada nació té, consegüentment, també el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i particularment l’opressió de les minories.”

I, finalment, Joan Pau II va reblar el clau dient: “Cada nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més joves una educació apropiada”.

Caldria, doncs, que els polítics -i els ciutadans cristians en general- tinguessin aquesta claredat d’idees per que fa al tema de la “voluntat de ser” pel que fa als pobles, països o nacions; amb la qual cosa, en un món globalitzat, ningú no s’ha d’esgarrifar.

La doctrina o magisteri pontificis sobre la identitat dels pobles -d’acord amb el principi que el camp dels drets humans individuals s’estén als drets de la col·lectivitat, com hem dit- es relaciona amb aquells trets propis, originaris i naturals que s’ha de salvaguardar. Joan Pau II hi va insistir posant-t’hi un accent particular, per tal que els pobles -sota la figura de nació, estat, pàtria, etc.- fossin el que són o volen ser realment, sense imposicions alienes, i poguessin així mantenir-s’hi, sent doncs el que els pertoca per dret natural i, com a conseqüència, per dret positiu. De la mateixa manera que la persona humana manté la seva plenitud quan se li reconeix aquesta dignitat personal que li ve donada des de sempre, així també els pobles arriben al seu perfeccionament quan poden realitzar-se plenament com a pobles.

L’ésser humà és un algú, que comença a viure en una família concreta, en una comunitat pública determinada que en diem nació o pàtria,…les quals li aporten també una manera de parlar -la llengua materna i les altres que puguin ser oficials o útils- uns trets culturals, uns costums, una visió específica del món que l’envolta, etc. Joan Pau II reafirmà moltes vegades que els drets humans individuals s’estenen als pobles i que, per tant, tot allò que s’ha de reconèixer a les persones també s’ha de reconèixer als pobles en què unes determinades persones hi neixen i hi viuen, i als quals hi pertanyen com a ciutadans de ple dret. “Tot el que és cert per a l’home, també ho és per als pobles”, afirmava el susdit Papa. Pertany a la doctrina social de l’Església asseverar que els drets de les societats naturals esmentades -nació, pàtria, poble, etc.- no són altra cosa que els mateixos drets humans individuals, cultivats i defensats a nivell comunitari.

Continuarà…

Yves Sauvingac
Llicenciat en Dret Civil i Doctor en Dret Canònic. Estudis de periodisme a l´antiga Escola de Periodisme de Barcelona -dècada dels anys 50-. Estudis de Dret Internacional a Amsterdam i Den Haag. Ha viscut molts anys a Itàlia, Holanda, Bèlgica i Alemanya. Col·laborador de la revista quadrimestral "Temes d´Avui". Pensionista actualment.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorMontilla i el dret de Saturn
Article següentÉs un manament?