La primera reunió de la taula de diàleg i negociació es porta a terme enmig del soroll i la intoxicació que, més enllà de la que és pròpia d’una precampanya electoral, es veu incrementada per la distorsió que provoca el fet que un dels actors principals, l’espai de l’antiga CiU, estigui encara en recomposició.
Així doncs la competició no és només entre espais polítics sinó també interna, dins d’un espai que, fruit de la pèrdua de l’hegemonia i en conseqüència de fer-se petit el pastís per repartir-se quotes de poder ha derivat en corpuscles que competeixen entre ells. La pugna és descarnada i es manifesta en forma de posicionaments polítics públics incomprensibles i que només tenen un punt que els aguanta i motiva: l’atac al que consideren que és el seu rival, Esquerra Republicana. No en va i en d’altres èpoques l’hegemonia se la disputaven amb el PSC, ara sembla -a jutjar pel pacte a la DIBA- que maldin per tornar a aquella època.
La principal víctima d’aquesta competició interna és la responsabilitat. En aquest cas, l’exemple paradigmàtic de posicionament/s incomprensibles han estat les declaracions i contradeclaracions del president Torra en relació a la constitució d’una taula de diàleg entre Governs.
El PSOE va en aquesta taula per necessitat, ho sap tothom. I, de fet, hi va perquè tal i com va dir ERC en campanya només era possible asseure’ls si eren dèbils. En una taula de diàleg i negociació s’hi va des del dissens, que és des d’on es pot arribar als consensos. En conseqüència, i perquè tothom hi té quelcom a dir, ningú pot pensar que es sortirà de la Taula de diàleg amb el seu màxim sota el braç comprat sencer per l’altre part. És a dir, ni el PSOE pot creure que la part catalana comprarà així com així una petita revisió de l’autonomia a mode de maquillatge ni la part catalana pot creure que el govern d’Espanya comprarà la declaració d’independència de Catalunya. No obstant això ningú és capaç de preveure quin en serà el resultat i, prejutjar-ho, és condemnar-ho al fracàs. Malgrat això, l’escepticisme és inevitable i, fins i tot, sa. No en va la confiança es construeix dia a dia i si es va arribar fins l’1 i el 27 d’octubre del 2017 també va ser perquè Espanya va dinamitar tots els ponts des de la sentència de l’Estatut.
El cas és que els posicionaments dels líders de JxCat en relació a la constitució d’aquesta Taula de diàleg han estat erràtics des del precís moment en que ERC i el PSOE van anunciar que l’havien acordat. El president Torra i d’altres van passar de treure-li importància i a donar a entendre que no tenia cap rellevància a dir que era imprescindible que la liderés el propi president de la Generalitat. Acceptat aquest precepte per part de la Moncloa -malgrat la suposada “interinitat” de Torra per la resolució judicial que l’aparta de la presidència amb la inhabilitació- el propi president va exigir que a la taula hi hagués un relator/mediador internacional -fins i tot abans de que s’hagués reunit-, sabent perfectament que Moncloa no ho acceptaria. Almenys no d’entrada. Superat també aquest escull -de moment- Moncloa fixà una data i, una vegada més, l’entorn de JxCat va muntar un escàndol públic perquè, segons ells, no s’havia pactat la data amb el Govern de Catalunya i això no era seriós. Un cop pactada la nova data, però, els mateixos de JxCat rebaixaren el perfil de la taula exigint que hi fossin presents membres que no formen part del Govern. Un cop més, Moncloa -i contra pronòstic- ho acceptà.
En definitiva, la pugna interna deriva en actituds, retòriques i conductes que costen d’entendre i que ens perjudiquen a tots com a país. De fet, hom diria que alguns busquen que la taula no surti bé en el més breu espai de temps possible i només perquè no han estat ells els que l’han negociada i aconseguida. Poder utilitzar la taula de diàleg com a arma llancívola contra el rival electoral en comptes de fer-la servir pel que està concebuda: dialogar i transaccionar acords que redundin en la solució a un conflicte polític que afecta a moltíssima gent.
Els tècnics que han muntat l’escenari, la taula, ho han fet bé. Doncs almenys sembla prou sòlida. D’haver estat de nyigui-nyogui i després de totes les traves que s’hi han anat posant, no s’hagués arribat ni a reunir.
S’equivocaran, doncs, els que creguin que la responsabilitat d’un mal concert serà dels que han posat les llums i l’equip de so. Fins ara, aquests, ho han fet bé.
Que no sigui que algú dels músics fa tot el que pot per aixafar la guitarra perquè no li han deixat muntar a ell l’escenari. El cas, però, és que no parlem d’un concert de música sinó que el que està en joc és el futur de tot un país.
