En una ocasió, un jove nord americà veterà de la guerra de Vietnam es va presentar a la porta de la residència de John Lennon per tal d’aconseguir poder-hi parlar. Des de feia un temps, li havia fet arribar diverses cartes explicant l’admiració que sentia per ell i que aniria a conèixer-lo en breu. I aquell dia ho aconsegueix. Sense que se li permeti apropar-se a l’entrada de l’habitatge on el music i Yoko Ono romanen de peu, s’estableix entre ells un diàleg pausat primer, intens després.
Per acabar d’adobar l’escena, afegirem que és un noi de gran atractiu, abillat amb una jaqueta llarga d’aire militar. Un jove amb l’esperit ferit per les experiències viscudes es troba davant d’un home que mai no arribaria a ser vell.
Sense entrar en detalls de la conversa, resumirem que l’insistent jove pretén aprofundir en els missatges que, segons ell, Lennon fa arribar al món amb les seues cançons. Potser és la lletra de Imagine, o la lletania de Give peace a chance allò que ha dut aquell jove desconcertat i decebut pel seu propi país a trucar a la porta del compositor per sentir-se reconfortat.
Tanmateix, la reacció de Lennon no pot ser més honesta i l’actitud més conciliadora, ves a saber si per la presència de la càmera. Mentre l’escolta a distància i demana a la policia que no sigui arrestat, despulla el seu ego dient al noi que no li faci massa cas, que “només sóc un paio, penso paraules i si queden bé, les poso juntes.
“Si tenen algun significat per algú, ja en tinc prou”. L’escena és llarga, i mentre l’objectiu enfoca els ulls blaus i brillants del jove, la veu tranquil·la del discurs de fons de Lennon intenta apaivagar l’ànsia de la seua expressió, trista i sorpresa alhora. El significat que tindrien les paraules del controvertit músic en l’ànim d’aquell jove tan necessitat de respostes no ho podem saber del cert, però ben segur que no devia obtenir pas totes les que esperava.
Qui va ser en vida de Lennon potser el seu millor amic, Paul McCartney, va explicar en una recent entrevista que quan va escriure Yesterday, la cançó més versionada de la història de la música popular, el vers més celebrat de la cançó (Why she had to go I don’t know) no el va escriure pensant en la seua mare morta quan ell tenia catorze anys. Senzillament, en aquell moment va pensar que aquella frase era poètica i lligava amb el missatge de fons. Posteriorment, la mitomania d’alguns fans la va anar convertint en un sublim homenatge a l’absència materna. Preciosa missió la que va rebre aquell rodolí sense resposta que només pretenia ornar la lletra d’una bellíssima cançó que esdevindria memorable.
Dylan va aconseguir amb un tema publicat el 1963 que un bon grapat de generacions busqués insistentment una resposta que semblava impossible de trobar. Tanmateix, potser era tan evident que bufetejava a la cara, o potser era tan difícil d’atrapar com el mateix vent. Fos com fos, totes les qüestions vitals i espirituals podien rebre aquesta resposta tan simbòlica com ambigua que li va atorgar el títol, merescut o no, de profeta de la revolució juvenil: Escolta-ho en el vent. Un clam inspirat que esdevingué un himne d’esperança i rebel·lia sense pretendre-ho. La resposta que bufava en el mateix vent, entre altres versos afortunats, va fer que Robert Zimmermann rebés –sense recollir-lo– el premi Nobel de literatura l’any 2016 mentre la resta de mortals encara esperàvem el correu aeri.
Només uns exemples que demostren que les frases, ideals i mites que necessitem per donar sentit a la nostra existència són encara més ben rebuts si els embolcalla la fama o el misteri de la música i l’art en general. I si alguna cosa tenen en comú les diferents generacions és la necessitat de referents. Els herois que els encarnen i han deixat fluir els missatges generosos i sense pretensions són, però, inevitablement humans i pocs resistirien la prova de la distància curta. Cap general no ho és pel seu ajuda de càmera, que el coneix millor que ningú, diu la famosa cita.
En la seua defensa, val a dir que les paraules inspirades es converteixen en inspiradores per obra i gràcia dels nostres anhels i són fetes presoneres en funció de les circumstàncies que ens toca viure. Les enquadrem en el nostre pensament com si fossin una eina imprescindible per entendre el sentit de la nostra vida i estem disposats a seguir-les de manera incondicional, guardades en el fons dels pensaments més purs i nobles. Per això tots junts vencerem i no serem moguts; i volem ser lliures i tenir el cos al vent mentre diem no.
Benvingudes siguin, perquè aquesta facilitat que tenen per esmunyir-se dins nostre ens pot posar en guàrdia envers altres missatges no tan ben intencionats, però amb la mateixa capacitat de convertir-se en consignes. No tot el que es repeteix constantment es cert, ni tot el que sembla innocent és inofensiu. Davant de qualsevol dubte, millor escoltar en el vent.
