Han passat unes setmanes del “tsumani” de la manifestació de l’11 de setembre i ha començat el debat de política general. Els punts de vista per valorar els tipus d’arguments contraris al fet català són molts. Donant per sabut que el fet que Espanya es comporti com Espanya no es cap sorpresa, n’hi ha un parell que m’han cridat l’atenció.
Efectivament Espanya es Espanya, i Espanya com a nació política es un projecte castellà. I ja està. Fa uns dies en un article al Punt Avui magnífic com sempre, JF. Mira manllevava cites històriques de Lain Entrago quan deia al seu dia que “ser español es estar acastellanado” o d’Ortega, “España es una cosa hecha por Castilla”. Hagués pogut esmentar sencer “ En torno al casticismo“ de Unamuno. Això es així i es un debat tancat per evident. La conferència de Josep M Batista i Roca a la Universitat de Ginebra el 1976 “ la veritat històrica de la formació de l’estat espanyol”, fa d’aquest assumpte cosa jutjada.
Les amenaces i mentides inherents a aquesta concepció d’Espanya impossible de canviar, sense un sol argument tendent a discutir les raons catalanes, i centrant-se únicament en allò de que “les coses són així i ja està” i “vosaltres a treballar pagar i callar perquè sinó encara serà pitjor” posa de manifest també aquella afirmació de Josep Pla, que el que més s’assemblava a un espanyol de dretes es un espanyol d’esquerres. Per totes la “democràtica” posició del PSOE primer de rebuig i després d’intentar guanyar temps , i el lamentable paper del PSC, tots dos volent esmorteir el debat amb una apel·lació a un concepte buit de contingut fora de Catalunya, que afortunadament ja no adorm ni sedueix a ningú ates que topa amb la realitat. També les amenaces del “Ansar” el passat 22 de setembre, pronunciades en un país que precisament va contribuir una mica a que Espanya es trenques una mica més al XIX quan van decidir, els mexicans que no volien ser espanyols per més temps .
El que em va fer pensar, va ser en primer lloc les apel·lacions a les elits polítiques i econòmiques a que paressin el procés democràtic ciutadà. D’una banda es cert que fins que la manifestació no tingui un reflex en forma de majories i minories parlamentàries amb un plantejament clar del full de ruta, res es irreversible i de fet sembla que tothom ho té clar quan el President Mas ha decidit convocar eleccions. Aquesta apel·lació no deixa de ser una manifestació, molt més agreujada a Madrid que a Barcelona, de la distancia entre una política institucional concebuda com una circulació d’elits en els termes clàssics de W. Pareto, com sovint succeeix, i el sentir ciutadà. De l’altra, si això fos possible, que la política de partits no volgués canalitzar un sentir ciutadà d’aquesta magnitud, seria paradigmàtic de les limitacions de la representació política en el sistema de partits espanyol concebut a la transició, d’una impermeabilitat impensable en democràcies més avançades.
Les reials amenaces als qui “persegueixen quimeres” a qui s’adrecen: al milió i mig de manifestants ? Al president Mas? Als partits, amb matisos diferents, sobiranistes ? Quina estranya concepció de la democràcia es si s’adrecen a les institucions i partits que les conformen, obviant que es va manifestar més d’un 20% de la població. I que lamentable fora que s’amenaci directament a un milió i mig de persones..
Pel que fa a l’apel·lació a les elits econòmiques , el teixit econòmic català de Pimes fa ridícul (no per això menys preocupant) que com publicava el Mundo dijous 20, Rajoy enviï alts càrrecs a pressionar les grans empreses catalanes perquè traeixin el país. El joc econòmic oligàrquic de Madrid ho fa possible allà, on uns quants es reparteixen el pastís a la llotja del Bernabeu; a Catalunya, de moment no, i esperem que segueixi sent així. Es en qualsevol cas paradigmàtic de les diferents estructures socioeconòmiques i de com es d’inexistent la societat civil allà baix, per Espanya.
Tot plegat te el tuf arnat dels plantejaments polítics i anàlisis de la realitat vigents a la transició, que potser van ser útils al seu dia per consolidar una democràcia imperfecta amb grans renúncies per a Catalunya, però que ja no es corresponen a la realitat ni al neguit de la majoria de la societat catalana.
El propi paper de l’ ANC com a punta de llança de moltes altres entitats i moviments, no deixa de suposar un trencament de determinats monopolis en la representació que ha evitat (de moment), que el tacticisme dels partits que vam viure per exemple en tot el debat estatutari s’imposés de nou. Mentre això segueixi sent així els moviments polítics amb plantejament caducs que corresponen a un moment històric superats no poden guanyar.
Francesc Sutrias i Grau. Advocat. Ex tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Rubí per ERC
