Fa un parell de setmanes parlava del trist paral·lelisme que hi ha entre els disbarats que els polítics russos diuen d’Ucraïna i els que diuen els espanyols de Catalunya. Un article que he llegit després m’ha fet veure que de paral·lelismes tristos encara n’hi ha més. Per exemple un que n’hi ha, crec jo, entre el sistema Putin i el sistema Rajoy/Rubalcaba: enfrontar-se amb problemes (que sovint han creat o atiat ells mateixos) amb solucions que eren normals p.e. el segle XIX, però que en aquest segle XXI són catastròfiques pels seus països.
L’article al que em refereixo és “Pobre Rússia”, de Hermann Simon (FAZ, 22.03.14). L’autor és professor d’economia a les universitats de Magúncia i de Bielefeld, i exposa una sèrie de dades estadístiques que demostren la diferència fenomenal que hi ha entre les aspiracions imperials del senyor Putin i la realitat del país que presideix.
Ja fa anys, en els temps de la guerra freda, el canceller alemany Helmut Schmidt va dir irònicament que Rússia era una mena de Burkina Faso amb armes atòmiques. És a dir un país molt pobre, però armat fins a les dents. Naturalment la “boutade” del polític alemany tenia un bon punt d’exagerada. Però Rússia, com diu l’article que comento, segueix sent, comparat amb els Estats Units i amb la Unió Europea, un país molt pobre que, pensant racionalment, hauria de tenir altres maldecaps que no pas els que es busca innecessàriament. Però mirem xifres…
L’any passat Rússia, el país més gran del món, però amb una demografia decreixent, va tenir un PIB de 2,12 bilions de $. Comparació: el PIB dels Estats Units ha estat de 16,72 bilions $ i el de la UE de 16,21 bilions. El PIB per habitant ha estat: als EEUU, 52.744 $, a la UE 32.054 $; a Rússia, 14.763 $
Anem a les exportacions. En els deu anys del període 2003-2012, Xina va totalitzar 12,14 bilions $, Alemanya, 11,89 bilions i els EEUU 11,38 bilions. En el mateix període Rússia va esportar per 3,43 Bilions, menys del 30 % de cadascun dels estats esmentats. A més, tres quartes parts de l’exportació russa són de gas i de petroli, i qualsevol baixa de preu d’aquestes matèries fa baixar ràpidament les xifres totals del seu comerç exterior.
Una de les xifres, però, que més destructores són per als somnis de grandesa russos, és l’escassíssima força innovativa de l’economia russa. Un índex segur per a aquest tema és la xifra de patents que els països fan inscriure al Registre Europeu de Patents. En els deu anys 2003-2012, Alemanya va fer-hi registrar 130.032 patents, els americans 134.306 i els japonesos 108.418. I quantes en va registrar Rússia en els mateixos deu anys? 462! Un 3 per mil de la xifra dels alemanys. Aquesta és una de les causes principals de la manca de competivitat i d’atractiu dels productes russos als mercats internacionals.
Rússia és gasta molts més diners dels que racionalment seria lògic en el seu pressupost de defensa i en obres de pur prestigi com les olimpiades de Sotchi. A més, els diners que es perden filtrats en tots els canals de corrupció pública (que només és combatuda de paraula, però que és una part intrínseca del sistema) són una sangonera constant que encara empobreix més l’estat. La riquesa principal russa, les matèries primes industrials, no es pot aprofitar degudament si el país no rep de l’estranger ajuda tècnica i capital suficient. I actualment el capital està fugint del país, cames ajudeu-me, pel temor d’expropiacions, d’incompliments de contractes, etc. I no parlem ja del problema financer que representa Crimea per Rússia i que s’estima en una necessària inversió de més de 20.000 milions d’euros anuals, durant bastants anys.
Resumim-ho. Hi ha un país potencialment molt ric, però pobre per la mala gestió pública de molts i molts anys. Hi ha un país amb unes circumstàncies polítiques i econòmiques, la solució de les quals demana una acció fredament sensata dels seus governants que es basi en una col·laboració estreta amb la comunitat internacional, no en un enfrontament propi d’altres segles; que es basi en un respecte en la pròpia població multinacional; que propicii la col·laboració d’aquesta en l’empresa de tirar endavant tot el país; que no es basi en somnis de grandesa que són una bufetada a la cara d’altres pobles; que es basi en una anàlisi exacta d’una situació i d’unes possibilitats concretes i no en els desigs d’una casta dominant que ha perdut el sentit de la realitat.
I tot aixó (no perdent de vista, és clar, les naturals diferéncies entre els dos països) ho podem dir també en gran part pel que fa a Espanya. Els seus governs també dilapiden diners en obres innecessàries (per fer funcionar les constructores de l’oligarquia econòmica espanyola?) com els aeroports fantasmes o sobredimensionats, els AVE deserts i les autopistes buides que fan fallida. Per motius ideològics (igual que la “santa Rússia”, també s’ha parlat més d’una vegada de la “santa tierra de España”) es posen obstacles a aquella gent i a aquells territoris que tant podrien fer per tirar tot el país endavant. Es nega el pa i la sal als altres pobles peninsulars, ignorant les serioses conseqüéncies que té això per al poble majoritari de l’estat. També aquí es pot die com en cas rus: sembla que no hi ha ningú que sigui capaç de fer una anàlisi seriosa del que és i del que no és possible, del que és i del que no és assenyat. I exactament igual que a Rússia, una casta dominant que viu als llimbs, en un món imaginari que no és el real d’avui, segueix un camí errat a les palpentes i es basteix ella mateixa els obstacles que la faran caure de corcoll.
Pot trigar més o menys, però la realitat económica i social s’imposarà tard o d’hora a Rússia. Però el temps i les energies perdudes mentrestant, exigiran una llarga època de canvis i de recuperació, després que el poble rus hagi comprovat a la pròpia butxaca o a la pròpia carn els resultats negatius del régim autoritari putinesc. A Espanya, com ja ha dit més d’un cap clar espanyol, el millor que li pot passar és la pèrdua de Catalunya, que la faci despertar d’uns arnats somnis de grandesa, i la capaciti per assolir-ne una de real, basada en fets i en l’esforç, no en ínfules infantils d’un orgull basat en una versió deformada de la història que gaireb´li ha fet oblidar els motius reals d’orgull que també té el poble espanyol i que no són pocs.
Quan els polítics porten el cervell un parell de segles endarrerit, són els pobles els que ho paguen. A casa nostra almenys sembla que en tenim un bon picot que porten el cervell a l’hora i que mereixen tot el suport del nostre poble. Donem-los-hi.
