El 2 de juliol vaig escriure un article exposant un cas de mala atenció d’una companyia d’assegurances pel fet que jo emprès el català en adreçar-me a l’atenció telefònica, tot i haver seleccionat l’opció de ser atès en català. L’endemà mateix d’haver publicat l’article, responsables de la companyia, Catalana Occident, es van posar en contacte amb mi a través del correu electrònic per demanar-me dades més concretes per ajudar-los a esbrinar què havia passat i poder-me oferir explicacions i disculpes si calia. També em van demanar la possibilitat d’establir una comunicació via telefònica. Els vaig concretar les dades de l’incident i els vaig facilitar el meu número de telèfon, tot aclarint-los que era una mica difícil establir comunicació telefònica amb mi, atès que em dedico a fer classes la major part de la meva jornada laboral, i a classe no puc atendre trucades, com és lògic.
Finalment divendres passat vaig rebre una trucada d’una senyoreta molt amable (o senyora, no li vaig preguntar l’estat civil ni me’l va fer saber) que es va identificar com a representant de la companyia asseguradora. Primer de tot em va demanar disculpes pel que va considerar un incident desafortunat. Em va explicar que tenen el servei d’atenció telefònica subcontractat, i que en el moment de la trucada no hi havia cap operadora que parlés català disponible, que van preferir atendre’m en castellà abans que no pas deixar-me sense atenció. Es va oferir, en nom de l’empresa, a cobrir qualsevol mena de despesa que m’hagués pogut ocasionar el fet de no poder comptar amb la seva assistència. Li vaig dir que no m’havia ocasionat cap mena de despesa, atès que després d’estar una estona aturat al voral de l’autopista, vaig aconseguir de tornar a engegar el motor i seguir el viatge fins al meu destí sense noves incidències.
Justament aquesta manca de despeses addicionals fou el que va anar refredant la meva intenció inicial de denunciar la companyia per incompliment del servei contractat. Per poder portar el meu cas a l’oficina de consum més propera a casa meva havia de demanar hora i no me la donaven fins al cap de quinze dies. També m’havia posat en contacte, a través del correu electrònic, amb la Plataforma per la Llengua, entitat que suposadament es preocupa de casos com aquest. He de dir que a hores d’ara encara no he rebut cap resposta d’aquesta entitat. Com que no soc nadiu digital, no puc assegurar que triés la manera adequada per adreçar-m’hi, però no deixa de sorprendre’m aquest silenci. També em va resultar curiós que ni la Plataforma, ni Òmnium, tinguin en algun lloc visible dels seus llocs web una bústia per, com a mínim, atendre consultes sobre casos de discriminació lingüística, que tots sabem que s’esdevenen força sovint.
De petit em sobtava força com els turistes estrangers, que en general semblaven més cultes i educats que el paisatge humà habitual d’aquestes contrades nostres, s’exclamaven iradament i sense gaires contemplacions quan les coses no anaven segons el seu gust. En canvi aquí estem acostumats que ens esquilin el clatell, i amb tisores d’esquilar muls si cal. Potser no és que siguem un poble de passerells, sinó més aviat que no ens agrada gastar saliva quan no ha de servir de res, i preferim sentir pudor de merda. Que cadascú en tregui les conclusions que calgui.
