[Dietaris – Joan Estelrich. A cura de Manuel Jorba. Quaderns Crema]
No podem comptar gaires prohoms nostrats capaços de ser en una mateixa vida intel·lectuals de talla europea, bèsties polítiques i seductors despietats. Per aquest motiu els Dietaris de Joan Estelrich – si més no els fragments dels quals disposem en aquestes gairebé 600 pàgines – són un esdeveniment cultural, polític i literari. Cultural perquè ens ensenyen com quedà Catalunya l’any 1918, després de la dècada prodigiosa del Noucentisme, a través d’una figura que es movia amb l’elit intel·lectual europea, compartint llotja a l’òpera amb Thomas Mann i rebent elogis de Valéry. Polític perquè entenem la sacsejada que suposa la Guerra Civil per a un home profundament catalanista, però també profundament de dretes i conservador, que com a català desitja el triomf del Govern i com a espanyol el dels sublevats. I són també un esdeveniment literari perquè l’Estelrich tenia una ploma brillant per descriure com en la seva vida íntima ‘lo tràgic l’atreia com un vèrtig’, metàfora fina per dir que sempre tenia ganes de gresca.
Estelrich (Felanitx 1896 – París 1958) és un personatge difícil perquè un ‘nen Cambó’ que acaba com a delegat espanyol ala UNESCO sota el règim no pot esperar una rebuda entusiasta a casa nostra. Però l’Estelrich d’abans de la guerra és el somni del que hagués pogut ser. Amb una egolatria proporcional a les seves ànsies de glòria –’els grans homes no han tingut cap dubte sobre llur geni’-, Mallorca se li feu ràpidament petita i marxà a Barcelona ben jove, on als 22 anys es cartejava i discutia amb la jet set de la cultura catalana, fins a convertir-se en un protegit de Cambó i esdevenir una de les veus més importants dela Lliga. Estelrich començà mil projectes i fou incapaç d’acabar-ne cap (amb la notable excepció de dissenyar la Bernat Metge), però no va parar mai de treballar, tenint sempre present la voluntat de crear un projecte majúscul; vivia gairebé sense dormir i no deixà d’anotar curosament al dietari el llibres que devorava des de qualsevol punta del món. Poliglot de maneres refinadíssimes, el nostre dandi intel·lectual fou el diplomàtic perfecte per passejar per Europa en tot tipus de congressos d’intel·lectualoides, que li agradaven més que les converses estúpides als passadissos del Palament espanyol, d’on fou diputat.
La Guerra però estroncà aquesta promesa i ens el trobem l’any 39 viatjant en primera classe creuant l’atlàntic i veient l’albada a coberta mentre tenia la família en algun racó de Barcelona. Evidentment, del món i de la Catalunya que se’ns relata l’any 18 no en queda ni rastre. Somniava amb una situació que ja sabia que no es produiria, seguia operant amb dades d’una realitat anterior: ‘l’única solució desitjable fóra un compromís entre els que ara lluiten: els uns, els de dreta, a sostenir la República; els de l’esquerra, a separar-se del bolxevisme’. Voldria viu un món que ja és mort i vivia angoixat per la idea d’haver de començar de nou la seva vida als 40 anys i veient com havia atorgat ‘els vint millors anys de la vida lliurats a ell [Cambó] i a les seves ordres i iniciatives, vint anys de lleialtat i fidelitat’.
Però la lectura més profunda del geni Estelrich potser passa per la seva intimitat: les alegries i pors d’un home que estimava amb passió la vida i que sentia tal admiració pel món que els dies poc aprofitats eren motiu de remordiment profund. El veritable Estelrich també el trobem en la seva debilitat davant un sexe femení que menyspreava i alhora el feia tornar boig. Enamoradís de mena però despietat quan se’n cansava, confessa en aquesta obra el seu secret: ‘en mes seduccions, fetes més d’instint que deliberadament, he seguit el mètode kierkegardià: desvetllar primer l’erotisme espiritual o intel·lectual per a transformar-lo després en erotisme sensual o material’. I si ens hem de refiar del nombre d’amants que hi ha al seu dietari sembla ser que el mètode funcionava. I això que Estelrich tenia les coses molt clares: ‘tot contacte sensual amb una dona que no acaba en coit és masturbació’. I així anar veient-les passar i amagant-les quan tocava pels hotels de mig món, sense cap compassió a l’hora de comunicar quan s’havia d’acabar el joc.
Com que els dietaris són només una petita part del que va escriure és difícil traçar un retrat complert del personatge i tenim la sensació d’estar veient només una mostra del que realment va representar aquesta ment privilegiada. La gran obra d’Estelrich no existeix perquè, com a bon dandi, l’obra fou ell mateix. Aclamat per savis i dones boniques, com més li agradava veure’s, podia posar en pràctica la màxima que li donà la força titànica tots els anys de vida: ‘Cal viure. Viure i dominar. La dolor del món, i ensems la joia, és créixer, viure i morir desperts, no adormits com la gent feliç o optimista’. Amb aquest Dietaris, els judicis més severs sobre la seva figura cauen davant l’encant de les seves paraules. Perquè per alguna cosa el millor que sabia fer era enamorar.
