En Pau ha fet avui la comunió. Té deu anys. És alt, espigat bastant més que li correspondria per edat. Un posat de senyoret educat. Eren dos nens i cinc nenes vestides de princeses per al goig de ses mares. Per fortuna els nens ja no van vestits de mariner, abans inclòs que l’anunci digués que no els hi agrada, i les bledes tampoc.
En Pau i en Pere van a la classe amb 28 nens. Tant sols ells dos han fet la catequesi durant dos anys i avui la comunió. L’Eduard que ho va fer ara fa un any, els ha dit que a la classe hi ha nens que se’n riuen d’això, com posant-los sobre avís del que es trobaran dimarts vinent. En el seu cas, en saber-ho el mestre va convocar una assemblea per discutir el tema. Ja et pots imaginar les conclusions.
Tots ells han fet la comunió amb il·lusió i ganes. En acabar, fotografies a fora de l’ església. En Pau i la seva mare ben contenta i a certa distancia el pare de’n Pau que diu que això de fer-se fotos amb el nen es cosa de dones. Són una parella que s’ ha separat. El pare es bel·ligerant amb tot el que faci olor de ciri, també amb la comunió de’n Pau, o potser perque és allò que vol la mare. I en Pau ho nota, perquè el pare no s’ho calla, fa saber la seva opinió de lliurepensador costi el que costi a qui sigui.
En Pere anirà a fer un dinar amb la família, els cosins de la mateixa edat, els oncles, les avies, els pares, tots junts malgrat ocasionals discrepàncies i gustos personals, perquè se saben respectar i valoren les opinions dels altres, com ha de ser.
En Pau, anirà a fer un dinar familiar reduït. L’ avia, la mare i el pare. No hi seran els cosins ni els oncles, que tampoc combreguen, encara menys tractant-se d’ una comunió, es clar. Han fet saber que en Pau es una mala influència per a les seves cosines de la mateixa edat, perquè ha fet la comunió. En sentir aquest comentari, he pensat en les benaurances: feliços els perseguits…
En Pau, el Peret, la Georgina, l’Eduard i tots els nens i nenes que avui han fet la comunió. D’ells serà el Regne.
Mentre fora l’ Església, un gamarus de 20 anys amb una creu a l’orella a mode d’ arracada acompanyat de la seva xicota, deia que no volia entrar perquè li feia por.
Ser testimoni de fe és cada dia més difícil. Catalunya serà cristiana o no serà.
