No hem de defallir i no hem de tenir cap por de la paraula. Imposició. Les llengües, o s’imposen o moren. El subterfugi de la llibertat de llengua és l’enèsim intent d’acabar amb el català. No hi ha d’haver llibertat de llengua perquè enlloc no n’hi ha. A Espanya no n’hi ha. Jo no puc anar a Tordesillas i demanar educació en català per als meus fills, ni administració de justícia, ni ser atès en català als hospitals. Per què, doncs, a les Illes hi hauria d’haver aquesta llibertat, o a Catalunya? La llengua de l’ensenyament i de l’administració no es tria. No es tria enlloc del món. Diuen que les Illes i Catalunya són Espanya. Bé, cal deixar de ser Espanya. És ben clar. Les llengües infonen caràcter. Rere de cada llengua hi ha una determinada manera d’entendre el món. I una determinada sensibilitat. La llengua, el català, cal imposar-la. Sense coaccions, sense violències, d’acord. Però també sense cap pas enrere, sense cap concessió. Hi ha, a les Illes, aquestes manifestacions, pur espanyolisme. No és veritat que les llengües ens uneixin. No és veritat perquè el que s’amaga darrere d’aquesta afirmació és la voluntat d’arraconar el mallorquí, el català, i de minoritzar-lo encara més. Una nació es compon moltes coses, però una nació és, també, la seva llengua, els seus mots, el seu verb. La llengua com a batec de la voluntat, com a vehicle d’integració. Per què, a tota aquesta gent que vénen de fora, els costa tant d’entendre aquestes coses? I la veritat és que nosaltres hi tenim molt a veure. Nosaltres tenim una part molt important de culpa. La por, el relativisme atroç, aquest típic anar tirant, aquest permetre que ens trepitgin, que ens espoliïn i després admetre que vinguin tranquil·lament a demanar-nos el vot, en espanyol, és clar. I no passa res. Mai no passa res. Veig fotografies de la manifestació de Palma. Cartell bilingüe: “Nuestras lenguas nos unen. Volem llibertat d’elecció”. Quanta mentida! Quanta hipocresia! Però no hem de defallir. Ja pot, Montilla, reunir-se amb Sánchez Camacho, tan lletja, pobreta. Ja pot, que no hi tenen res a fer. Com l’avi Maragall, adéu, Espanya. Aquest cop, però, serà de veritat. Vull dir que no seran només paraules, ans fets.
