Recentment, la vella guàrdia ecologista ha tornat a aixecar la veu. I ho ha fet a l’antiga: amb un manifest majoritàriament signat per universitaris i per entitats naturalistes, on bàsicament es queixen de les retallades (que fins avui bàsicament els hi servien per cobrir les despeses de personal que tenien), i del model de gestió forestal sostenible que s’està realitzant als boscos de Catalunya. Suposo que aquesta vegada esperaven tenir més ressò mediàtic i controlar el debat que normalment es generava fins aconseguir fer asseure al Govern, i acte seguit, assolir tot un nombre de reivindicacions. Però no ho han aconseguit, i sospito que aquesta vegada no se’ls ha fet gaire cas perquè la gent, i especialment la del territori, n’estem cansats d’aquesta història i sabem de quin peu calcen.
Pels que vivim a pagès, la paraula “conservació” significa immobilisme, prohibició i sentir-se permanentment fiscalitzats, com potencials delinqüents del medi. Així, la situació que es genera és del tot curiosa ja que els que portem generacions al medi natural som vigilats per personal que no sap què és viure en una masia.
No obstant, la paradoxa s’accentua quan des d’Europa s’està apostant, des de fa anys, pel model contraposat a la “conservació”: és a dir, la intervenció en el medi natural mitjançant el què es coneix com a “gestió forestal sostenible”. Aquesta pràctica, que ha demostrat generar més biodiversitat en espècies animals i vegetals que la “conservació”, i ser la millor eina per a la prevenció d’incendis, compatibilitza la regeneració de les masses amb la creació d’economia. I tothom sap que si es vol repoblar la ruralia, el què cal és que la gent pugui guanyar-se la vida i viure-hi amb mínima dignitat; i no pas subvencionar a cop de talonari.
Tanmateix, el que sí m’ha despertat un somriure del Manifest és el primer punt de la reclamació, on exigeixen “aturar immediatament el desmantellament de les polítiques de conservació del patrimoni natural de Catalunya”. Ara sí crec la direcció del Govern és la bona. A tall d’exemple crida l’atenció que als Estats Units i a Europa els propietaris forestals facin cua per entrar la seva finca als Parcs Naturals i, en canvi a Catalunya tothom n’estigui tip i en vulgui marxar.
En definitiva, aquest assumpte no tindria més importància si no fos perquè estem parlant del 94% del territori de Catalunya. És a dir, tres milions d’hectàrees de boscos, camps i prats; per tant, poca broma. El monopoli conservacionista ha derivat en un “lobby” però, com a mínim ja no fa i desfà. I per fi entrem en escena aquesta nova reva de rerepaís que estima el territori, el respecte, el cuida, i legítimament en viu, ja sigui plantant patates com pelant suro. La declaració que llanço des d’aquí és la d’agraïment. Gràcies i a Déu-siau.
