Les abelles són uns insectes extraordinaris. A la mitologia grega hi ha moltes referències a les abelles i la mel. Mel, nèctar i ambrosia, vida eterna per als déus de l’Olimp. Una de les llegendes diu que Zeus va ser criat per unes sacerdotesses abelles.
Segons algunes doctrines esotèriques, l’abella és sagrada per a la deessa Venus. És una de les diverses formes de vida que van arribar a la Terra des del planeta Venus ara fa milions d’anys.
Baixant al nostre món exotèric, les abelles tenen passió pel nèctar. Les flors tenen nèctar, que és una dissolució incolora i no tan dolça com la mel. El nèctar està format bàsicament per un 80% d’aigua i sacarosa, glucosa i fructosa, en diferents proporcions, i conté diversos components no sucres, especialment els aminoàcids i els metabòlits secundaris, i aromes característiques de la planta. El nèctar és la principal recompensa floral dels insectes pol·linitzadors: aliment, feina i plaer. El nèctar és essencial per a la nutrició i salut de les abelles i, tenen components que modifiquen llur comportament.
El nèctar és la primera matèria, la base, de la mel. El procés d’elaboració de la mel a partir de nèctar floral dura aproximadament un mes i mig. Col·laboren diferents tipus d’abella que fan funcions específiques.
Les abelles obreres adultes (de més de vint-i-un dies), amb una llarga llengua, la probòscide, xuclen les gotes de nèctar de l’òrgan especial de fabricació de nèctar de la flor, el nectari. Quan el nèctar arriba a l’estómac de mel o pap de l’abella, l’estómac comença a hidrolitzar la sacarosa del nèctar per donar glucosa i fructosa. El pap s’expandeix per permetre emmagatzemar i transportar mel, nèctar i aigua.
Quan l’abella obrera torna a la colònia, contrau el pap, regurgita el contingut, i el passa a una altra abella obrera més jove, l’abella domèstica (d’entre 12 i 17 dies). A l’estómac mel·lífer de les abelles domèstiques segueix la transformació química. Passat un temps, les abelles domèstiques empaqueten la mel en cèl·lules de mel de cera d’abella en forma d’hexàgon dins del rusc. Després acaben de convertir el nèctar semi-transformat en mel assecant-lo amb una brisa càlida feta amb les seves ales. Un cop la mel s’ha assecat, posen una tapa sobre la cel·la de la mel amb cera d’abelles fresca.
La composició de la mel de totes les classes és aparentment molt semblant. Els seus ingredients principals són els hidrats de carboni (majoritàriament sucres), però també conté vitamines, minerals, aminoàcids, enzims, àcids orgànics, polifenols, flavonoides, pol·len, fragàncies i compostos que li confereixen el sabor. El sabor de la mel es produeix per mescles complexes de compostos volàtils, que poden diferir segons el nèctar, les condicions de processament, l’origen i l’emmagatzematge.
La mel té, aproximadament, un 17% és aigua i un 82% hidrats de carboni, principalment sucres. En la resta, l’1% aproximadament, hi ha moltes diferències entre mels segons procedència i conreu. Influeixen bàsicament les característiques de les flors de les quals les abelles extreuen el nèctar. Està formada per més de 180 substàncies diferents.
Encara que no ho he comentat abans, les abelles també poden fer la mel a partir de la melassa, melada o melat. Es denomina melat a un nèctar que secreten els arbres com roure, castanyer o alzina, és la mel de bosc. Es distingeixen tres tipus de mel, uniflorals, multiflorals i de bosc.
Des d’un punt de vista de nutrició i salut, ens interessa, però, la seva composició i característiques. Una cullerada de postres, uns 8 g, ens aportarà unes 25 kcal i la seva càrrega glucèmica és de 4. O sigui, ningú no s’espanti per prendre una cullerada de postres de mel al matí. Ara. Si se la pren acompanyada d’un dònut, la cosa canvia. El problema serà el dònut. Per donar una idea de quantitats, les dosis de mel individuals envasades que et serveixen en alguns hotels, acostumen a tenir entre 13 i 17 g.
Aproximadament el 75% de la mel són els monosacàrids fructosa i glucosa, la resta disacàrids, principalment, sacarosa, maltosa, isomaltosa, maltulosa, trehalosa, nigerosa, kojibiosa i turanosa, i trisacàrids maltotriosa i melecitosa. Els aminoàcids només representen l’1% de la mel i llur proporció relativa depèn de l’origen de la mel, nèctar o melat.
La mel és un producte àcid, un pH al voltant de 3,9, la qual cosa fa que sigui poc susceptible a fer-se malbé. És el resultat d’aproximadament un 0,57% d’àcids orgànics. L’àcid predominant a la mel és l’àcid glucònic. La seva presència a la mel prové de la glucosa oxidasa, que les abelles proporcionen durant la maduració. La glucosa oxidasa produeix al mateix temps que l’àcid, peròxid d’hidrogen, aigua oxigenada, la qual cosa fa que, combinat amb l’acidesa, la mel sigui un poderós desinfectant bucal i de la gola. A més, manté la mel sense que es deteriori. La catalasa que conté la mel transforma el peròxid d’hidrogen en aigua i oxigen, la qual cosa fa que el contingut de peròxid d’hidrogen sigui relativament baix. Un excés seria nociu.
A la mel trobem petites quantitats de minerals. La proporció varia entre el 0,05% i el 0,2% segons la mel sigui menys o més fosca. Hi trobem potassi, magnesi, fòsfor, sodi, calci, ferro, manganès, zinc, liti, cobalt, níquel, iode, cadmi, coure, bari, crom, seleni, arsènic, i plata. Que ningú no s’espanti pels metalls tòxics. Les quantitats són petitíssimes i a sobre, la quantitat de mel que ingerim és sempre molt baixa.
La mel conté molt petites quantitats de vitamines, especialment del complex B i vitamina C. Provenen dels grans de pol·len en suspensió. Hi ha tiamina, riboflavina, nicotinamida, àcid pantotènic, piridoxina, biotina i àcid fòlic.
L’aportació que fa la mel en vitamines i minerals és anecdòtica, pel baix contingut i per la ingesta de mel que hi puguem fer. De vegades llegim la riquesa en vitamines i minerals de la mel. Per a les abelles, que en mengen, sí, però per a nosaltres que només fem petits tasts, res de res. Una ximpleria.
Molt més interès tenen tots els polifenols i flavonoides. Hi trobem àcid 4-hidroxibenzoic àcid vainílic, àcid elàgic, galangina, àcid rosmarínic, àcid cafeic, àcid siríngic, àcid p-cumàric, àcid benzoic, àcid ferúlic, quercetina, kaempferol, pinocembrina, miricetina, pinobanksina, crisina, àcid 3-hidroxibenzoic, àcid clorogènic, àcid gàl·lic, hesperetina, entre d’altres.
Quines són, doncs, les virtuts de la mel si no aporta gaire minerals i vitamines i és una càrrega de sucres?
Cal distingir les accions de la mel externes i les internes. Les accions internes es basen en l’efecte antimicrobià, bactericida i antiinflamatori de la mel. L’acidesa, els polifenols i especialment l’aigua oxigenada ajuden al guariment de ferides, infeccions i la prevenció d’alguns problemes a la boca i la gola. Els seus efectes estan extensament documentats. Una glopejada de mel a la boca al matí és bo.
Els efectes interns són més controvertits i difícils d’explicar. Hi ha molta literatura sobre els beneficis de prendre una mica de mel cada dia. El cert és que els seus efectes en petites quantitats no han estat gaire explicats ni documentats. És ara que es comença a veure que es deuen a la combinació de polifenols i bioflavonoides. Probablement, la combinació dels efectes directes d’aquestes substàncies quan s’absorbeixen pel budell i l’acció sobre la microbiota donen lloc a un enfortiment i activació, si cal, del sistema immunitari. Per se, aquestes substàncies tenen la capacitat d’eliminar espècies reactives, mitjançant la formació de molècules més estables i menys tòxiques.
Treballs de recerca recents suggereixen que certs tipus de mel redueixen la presència de bacteris que causen infeccions a l’intestí, alhora que estimulen el creixement d’espècies potencialment beneficioses.
Queda molt per saber, però avui sí que sabem què posar-se una mica de mel a la boca cada dia, és sa. I si voleu, també pot ser un plaer. No n’abuseu.
