El meu cosí Manel ha mort. De cosins en tinc molts d’altres però amb el Manel teníem una amistat fraternal. Tenia vuit dies més que jo i de nens la nostra companyia ens era necessària. Anàvem junts sempre, teníem les mateixes afeccions i una conversa per encetar amb opinions.
La vida va tractar amb duresa al Manel. Una filla se li va morir als 22 anys i poc temps desprès i d’una llarga malaltia la seva esposa va seguir el camí de la filla. Va refugiar-se en una residència on buscant el repòs es passava hores a l’ordinador, llegia “El Matí Digital” i rebia i enviava “powers points” de mig món.
La mort sempre sobta. Tots sabem que en aquest món hi som de pas però vivim indiferents fins que un ésser estimat ens deixa i enyorem la seva absència, recordem els moments dolços al seu costat i en la nostra ignorància ens preguntem angoixats pel misteri de la vida i el misteri de la mort.
La meva relació amb el Manel era excel·lent. Quan ens trobàvem l’un sentia l’alegria del reencontre. Recordàvem la nostra infància feliç, mil anècdotes que ens transportaven a un món ple de fantasia, la mort de la nostra cosina Anna Mª ,nascuda el mateix any que nosaltres i amb qui compartirem jocs i confidències. Quan ens trobàvem sentíem el goig de l’afecte, de la comprensió i també la tristesa per l’absència de tants familiars i amics que ens havien precedit.
Et trobares malament un dilluns. Urgències en una clínica . La U.C.I . El cor et fallava, desprès els ronyons i els metges que donaven la teva vida per acabada. I vas deixar-nos pocs dies desprès.
No recordo l’últim jorn que vàrem veure’ns sense sospitar que era l’últim. Jo et recordaré sempre amb el vestit fosc, amb la camisa planxada, amb la corbata amb el nus petit i pendent del mòbil que vibrava a la butxaca de la teva camisa, i la càmera de la màquina fotogràfica retratant-ho tot i a tothom.
Al setembre l’àvia ens portava a l’Anna Mª , a tu i a mi a casa dels oncles de Barcelona on tenien una fàbrica de pastes i els tres anàvem descobrint una ciutat meravellosa. Agafàvem el metro i ens perdíem per carrers i places feliços per trobar els llocs que no sempre encertàvem. Desprès anàvem a casa d’una cosina de l’àvia que tenia una masia al Bages. A l’estació del tren ens recollien en una tartana. Corríem entre els ceps jugant i collint raïms. A la nit des del dormitori veiem a una lluna gran i rodona i sentíem basarda quan els gossos lladraven pensant que algun lladre rondava pel voltants.
Estimat Manel. De tu ja només em queden records. Potser algun dia des de l’eternitat podem reviure juntament amb l’Anna Mª tantes vivències inoblidables.
