Gairebé 900.000 catalans han votat que SÍ als diferents referèndums per a la independència celebrats durant el darrer any i mig a Catalunya. Felicitem-nos-en. Els magnífics resultats de Barcelona, en la prova del 10 d’abril, sense mitjans, sense suport institucional, basant-ho tot a la voluntat, l’esforç i el patriotisme de la ciutadania, tanquen una etapa.
La paraula que millor defineix el que ha passat és “normalitat”: gent normal d’un país normal que vota normal i, naturalment, vota per la llibertat i la independència del seu país. L’exemple de radicalitat democràtica que ha donat el poble català en aquestes votacions inoblidables el situa al davant de les societats més avançades. Enhorabona a tots.
Però també ha generat unes altres conseqüències: ens hem aclarit una mica més, i una mica millor. Si fos un amant de les metàfores diria que hi ha un barco independentista on tots els que hi som a dalt ens uneix un mateix destí, encara que la ruta a seguir ja sigui més discutida, sobretot perquè no hi ha cap capità a la cabina de comanament. Però com que no sóc un amant de les metàfores, em limitaré a comentar les estranyes parelles de ball que s’han format.
A una banda de la pista, el senyor Duran Lleida amb Joan Herrera; la senyora de Gispert amb el president Montilla; La Vanguardia i El Periódico; Alberto Rivera i Laia Bonet, Alícia Sánchez Camacho i Joaquim Nadal. A l’altra, el president Pujol i Quim Monzó, el president Mas i Muriel Casals, l’Ara i l’Avui, Alfons López-Tena i Jordi Portabella, Xavier Trias i Ricard Gomà; Vila d’Abadal i les CUP.
Les senyores Ortega (que ha votat que no) i Camats (que ha votat en blanc) no se sap encara on colocar-les i continuen al reservat de senyores, però és que ningú no ha acabat d’entendre què pretenien dir -o no dir-.
Em temo que cada un de nosaltres hauria d’anar triant parella. Comença el ball.
