El President Mas ens ha convocat a unes eleccions pel 25 de novembre perquè ens definim sobre el camí a recórrer i amb qui ho volem fer.
El President procura obviar tant com pot la paraula Independència i recorre al símil de “Estructures d’Estat”. La manifestació del passat 11 de setembre, però, va ser molt explícita i va assenyalar el final del camí que hem de fer: Assolir la Independència!
De totes maneres com que el President no és com el Mag Lari, ni pot aconseguir canviar la realitat amb un fer petar els dits, ens parla d’ “iniciar el camí cap…a la creació d’estructures d’Estat”
Fixeu-vos que diu “iniciar el camí” no “iniciar un camí”. Amb aquesta distinció ens està dient que sap què ha de fer i què vol fer. Ara bé. Aquest camí haurà de ser de diàleg i de parlar amb els representants de l’Estat. També parla que si la determinació del poble de Catalunya és irrevocable i estem al seu costat durant aquest trajecte, els representants de Madrid s’hauran d’asseure forçosament. I parlarem.
Fins on serem capaços, els catalans d’aguantar la pressió? No només el President. Fins on aguantarem EL MEU POBLE I JO -en paraules d’Espriu- per aconseguir el que volem? El President aguantarà tot el que calgui i tot el que vulgui el poble. I no ens enganyem, el Poble no està format per una massa homogènia, disposada al tot o res. Arribarà un moment que la nostra pròpia societat, poble i carrer inclosos, diran fins aquí. No serà gens fàcil. Hi haurà fortes pressions, a tots nivells, amb bones i males arts, fins i tot, amb molt males arts.
Amb aquest panorama a la vista, hem de saber quin és el nus gordià de la qüestió. On rau el punt sobre el que es fonamenta la nostra confiança en la llibertat. I aquest no és altre que el punt 2 de la Constitució.
Que la Constitució reconegui la Sobirania del Poble Català a decidir el seu futur i la Hisenda Pròpia. I que les Institucions de l’Estat reconeixeran, pacíficament, allò que el Poble Català decideixi. Si volem ser independents, ja ho decidirem els catalans, si no volem ser independents ara, ja ho decidirem els catalans. Si ens volem Confederar. Si volem ser un Estat Associat, si volem una Federació Assimètrica, ja ho decidirem, quan calgui i quan ho tinguem per convenient i amb l’assentiment i consentiment de la part de la nostra societat que així ho vulgui i triant el moment que creguem més oportú.
El Punt Dos de la Constitució Espanyola. Allà on diu que “la Soberania recae en el conjunto del Pueblo español” Aquest és el punt clau que s’ha de canviar i adaptar la resta de la Constitució a aquest tema. La Sobirania és i serà només catalana. Amb aquest canvi dut a terme, jo ja en tindria prou… (com diu aquell anunci) de moment! No em cal la Independència ara!
Allò que em preocupa són els meus, és cert. I també fóra bo que no perdéssim de vista els altres meus. Sobretot els Països Catalans. Fa temps que vaig escriure en aquest mateix mitjà, que precisament per Patriotisme no volia deixar aïllats els meus compatriotes de fora el Principat i pensava que hauríem d’acabar en una Confederació. Encara no hem començat a caminar i ja s’estan manifestant (vegeu la premsa “AVUI” d’aquests dies) parlant-nos de les seves pors i de com els pot afectar la Independència del Principat. I ja estan adaptant les seves estructures per fer-les compatibles amb l’escenari que els estem dibuixant, conscients del que s’hi juguen. Es veuen ja com els ases dels cops.
Objectiu 1er, doncs, hauria de ser: Canviar el punt DOS de la Constitució i articles consonants i incloure un punt en què consti que Catalunya és Nació Sobirana amb plena capacitat de decisió sobre el seu futur, i la Hisenda Pròpia, i que aquesta capacitat deriva del seu caràcter nacional sobirà, que el podrà exercir dialogadament quan ho tingui per convenient. I si això no, no hi haurà més remei que anar per la independència. De cap manera podem quedar-nos a Espanya només amb promeses i sense canviar res de substancial. En aquests moments ja no ens val cap Pacte Fiscal. I, si és possible, que Europa actuï de marmessora.
Des de Madrid clamen perquè complim la Llei. “La ley es lo que manda el Rey”. Així ho diuen, ho creuen i així ho practiquen. Per això varen canviar la Constitució en una sola nit, d’una tacada. Vull dir amb una trucada, que podria ser sinònim de “truc, trampa”. Per nosaltres la llei deriva dels usos i costums. Així van néixer “Els Usatges”. No hem d’esperar cap Rei per tenir-los ni cap Rei per canviar-los. Així ho hauran d’entendre i no és cap quimera.
