Les darreres setmanes gairebé tots els mitjans catalans i totes les capçaleres disponibles s’han omplert d’articles sobre el que vindrà després de la crisi del COVID 19. No ens entestarem en analitzar uns o altres però, enmig d’una situació on destaquen els arguments propis d’un llibre d’autoajuda i el malparidisme sibil·lí de qui no ha treballat en la vida, queda clara una cosa: de la crisi sanitària passarem a la crisi econòmica. Aquesta ens toca just en el pitjor moment, amb un ascensor social espatllat la meitat del temps i un país que no s’havia aixecat de la patacada anterior.
Amb els estralls del coronavirus han tornat els cants de sirena de Brussel·les i, a dia d’avui, no s’amaguen les intencions per tirar endavant un rescat mitjançant el Mecanisme Europeu d’Estabilitat. L’amenaça dels homes de negre serà una realitat fait accompli en pocs mesos a través de reformes en el sistema de pensions i de salut. Novament veurem com la sobirania dels Estats –Espanya, França, Itàlia, Grècia, etc- quedarà absolutament ultratjada en benefici de les institucions europees, altrament conegudes com “els interessos de la República Federal d’Alemanya i els seus aliats geopolítics”.
La nova situació posarà en evidència la manca de cintura política de l’independentisme majoritari i de l’esquerra erasmus. En pocs mesos es faran evidents tres línies discursives que ja van donar-se la dècada anterior; uns passaran d’aplaudir metges a aplaudir retallades i cops de porra “perquè Europa ens mira i hem de donar exemple al món sent més austers”; altres tractaran les institucions europees com un fill drogodependent que només pot salvar-se reconvertint-lo en un macroestat europeu i cedint sobirania; els últims es lamentaran dient que els obliguen a fer retallades i que no tenen més alternativa.
La sobirania popular és el puntal de qualsevol país que vulgui dir-se democràtic. Cap persona amb dos dits de front negaria que aquesta no pot recaure en el demos que forma el seu país. L’independentisme, i molt especialment el que està més a l’esquerra, té una oportunitat d’or per posar sobre la taula un moviment clarament euroescèptic, antiestablishment i trencador, capaç de desfer l’atzucac en que es troba tant a nivell nacional com ideològic. La crisi que ve posarà sobre la taula els puntals on aquest moviment és més dèbil: la capacitat d’aplicar la sobirania a través de les polítiques públiques i la delimitació d’unes fronteres on dur-les a terme. De manera més simple: caldrà defensar un sistema que ens volen retallar i un país que –entre les pulsions espanyoles i germàniques- volen que desaparegui per no molestar.
Una de les dades més curioses del PEW Research Center recopilades al final de la passada crisi mostrava que a l’Estat Espanyol la gent d’esquerres tenia una visió menys favorable vers la UE que la de dretes. Déu me’n valgui d’abraçar les esquerres fraternals espanyoles, força desaparegudes quan des de Madrid van enviar-nos quinquis amb placa per trencar-nos el cap l’1 d’octubre, però es va posar en evidència una cosa: els partits que van aplicar mesures d’austeritat han vist disminuït el seu suport i encara no s’han recuperat. Tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat. El marc guanyador no és la Unió Europea.
És un error colossal entregar la bandera euroescèptica i antiestablishment a l’extrema dreta que porta mesos preparant-se per colar el seu marc als mitjans. Apostar per les institucions que causaran malestar i pobresa serà un suïcidi polític que comportarà la pèrdua de sobirania i el desgast total de qualsevol moviment. En l’anterior crisi l’independentisme euroescèptic va entrar en escena però sovint es va acomplexar en aquesta qüestió davant dels posicionaments eurocosmopolites dels Comuns -evident al compartir espais, especialment a Barcelona ciutat. Queda clar que, en el fangar on estan posats amb “el govern més progressista de la història en línia amb la segona legislatura d’Aznar”, s’ha d’entrar amb un bulldozer i acabar amb els seus marcs estúpids.
Tradicionalment l’euroescepticisme d’esquerres no ha pogut jugar el paper que ha volgut perquè s’ha trobat que l’extrema dreta havia ocupat l’espai on volia actuar. Han quedat com a còmplices al voler “reformar Europa” o, directament, tenir posicionaments a favor de l’austeritat. Això ha provocat que la classe treballadora s’hagi passat a la ultradreta per manca d’alternatives. L’actual atzucac, encara que soni surrealista, dóna peu a un euroescepticisme allunyat de posicionaments ètnics/xenòfobs però capaç de defensar la sobirania popular i el propi país. En aquest sentit el Brexit marca un punt de partida essencial, fent que un dels marcs guanyadors hagi sigut la defensa de la democràcia i la sobirania. De manera més simple: l’euroescepticisme català ha de promoure els valors cívics per encabir-hi a la classe mitja (tradicionalment pro-UE) i a la treballadora que rebrà els primers efectes de la crisi.
Els euroburòcrates volen fer creure a tothom que defensar la sobirania i les fronteres va en contra dels ideals de cooperació i solidaritat. Ens arriben a malvendre que hi ha una identitat comuna europea que és la única que preserva tot això i que discrepar d’aquesta t’ubica dins l’extrema dreta. Això és simplement fals: el projecte discriminatori més gran del món porta bandera europea i es diu FRONTEX. És a partir de la sobirania popular, exercint-la com a tal, on tu pots decidir quin país vols i acabar amb el fals dilema que practiquen les institucions europees. La seva defensa vol dir apostar per un país més inclusiu amb una administració forta i eficient, un país on tothom es pugui desenvolupar com a persona i com a membre d’un col·lectiu, sigui quin sigui el seu sexe, origen, orientació sexual o religió. La sobirania és tenir els recursos suficients per tenir metges, professors o infermers. Fins i tot per policies i soldats – l’independentisme i la seva branca a l’esquerra han de ser capaces de desenvolupar polítiques de seguretat i defensa si no volen que la ultradreta espanyolista segueixi conservant els seus espais.
El nou euroescepticisme català també ha d’abandonar el posicionament naïf en política exterior que es va donar a l’octubre de 2017: ha de ser desacomplexat i desobedient. Ha de donar exemple amb el país plural que vulgui construir i en la voluntat de ser un problema al món. El contrari seria “fer un Tsipras” o “fer un Junts pel Sí octubre de 2017”, i ja sabem com va acabar tot això. Estem davant la primera, i segurament darrera, oportunitat d’enterrar la generació dels avis que anaven a Perpinyà per veure Emmanuelle i que sigui substituïda pels joves d’Urquinaona que van fer recular la policia espanyola a pedrades. Si no fem aquest gir ens quedarem sense país i amb una societat més pobre i insolidària.
