Tant a alguns articles com a molts comentaris dels lectors dels nostres diaris s’hi poden llegir sovint opinions que deixen Europa com un drap brut. Quan escric aquest article, tant la suspensió del simposi a Brusel·les on Carles Viver havia d’explicar el cas català, com l’admissió de C’s i de UPyD al grup liberal del parlament europeu, n’ha provocat un gavadal. Els més exaltats tracten Europa d’un “grup de feixistes dels que ens hem d’allunyar tant com puguem” cosa que, és clar, no té res a veure amb la realitat. I ara mateix -i en un sentit contrari- encara hi ha càndids que creuen que “Europa” farà que el govern espanyol autoritzi la consulta del 9-N. I podríem dir: ni tant in tan poc.
Sembla que a casa nostra hi ha molts malentesos pel que fa a la comprensió de què és aquesta Europa de la que molts n’esperen miracles impossibles. I molts d’ells tenen un orígen molt vell: l’anhel, durant la dictadura, de pertànyer al nord democràtic que començava més enllà de Portbou (no tingueu por: no tornaré a repetir els coneguts versos de l’Espriu). Aquest anhel va portar a una idealització d’aquella Europa de la que n’esperàvem totes les benediccions terrenals. L’entrada d’Espanya a la UE el 1986 no comportava solament una esperança de millores materials, sinó també la creença de molts que la influència de les institucions europees es reflectaria en un canvi de molts paràmetres seculars espanyols, en la seva modernizació que permetés d’una vegada una entesa dels catalans amb l’estat central. El temps s’ha encarregat de decebre totes les il·lusions prematures que poguéssim tenir.
Per abreujar-ho: aquella imatge ideal no tenia res a veure amb la realitat europea. És cert que la UE és un pas positiu endavant sense parió en tota la història, una construcció política (tan imperfecta com volgueu) que ha portat als seus estats membres el periode més llarg de pau de la història moderna. peró no és menys cert que la UE no és cap paradís terrenal; que és, abans que res, un fòrum per defensar (i sovint bastant rudement) els particulars interessos de cada país. Com diuen els alemanys “la pell és més a prop que la camisa”, i tots actuen de manera que la consecució d’objectius comuns els faci tan poca pupa com es pugui.
I què vol dir això per al procés català actual? Senzillament que no podem esperar grans declaracions a favor nostre que comprometin massa. No són solament les pressions del govern espanyol les que frenen les possibles manifestacions de simpatia de molts polítics europeus pel cas català, sinó la mateixa realitat europea en la que ningú allarga la má si té por que li agafin tot el braç, i en la que, de moment tenen molt més pes altres problemes com el conflicte entre Rússia i Ucraïna o els maldecaps per superar la llarga crisi financera. Però no perdem de vista que aquesta prioirtat dels interessos particulars dels estats membres (que podríem expressar en la nostra vella frase “la pela és la pela”) es tradueix forçosament en un pragmatisme constant, allunyat de filigranes dogmàtiques (del que Merkel n’és un dels exponents més clars). I aquest pragmatisme, tal com ha dit no fa molt un expert britànic, es tradueix en un rezel inicial per tot allò que “destorbi els seus cercles” (actual fase catalana) i una posterior acceptació dels fets consumats si això els hi és més favorable que rebutjar-los. I aquesta será la segona etapa després que els catalans (pel procediment que sigui) siguem adeusiau a un estat que no ens vol acceptar tal com som.
Per tot plegat trobo que les reaccions de molts funcionaris europeus no ens haurien de sorprendre ni ens hauríem de sentir -tan fácilment- incompresos i rebutjats per “Europa”, que no fa altra cosa que seguir uns rituals establerts, que són empipadors però que no són inalterables. Quan aconseguim de ser un nou estat dins de la UE tampoc podrem anar sempre amb el lliri a la mà, i haurem de vigilar que ningú abusi de la nostra ingenuïtat de nou membre entusiasta. No ens sorprenguem, doncs, de reaccions públiques que sovint no tenen res a veure amb les gestions entre bastidors. i no perdem temps enquimerant-nos inútilment. Allò que compta és: anem tots nits a la nostra i, malgrat tots els entrebancs oficials, anem sumant suports possibles, a cau d’orella i sense fer remor. I per sort de feina així se n’està fent molta.
I no caiguem en el parany de la rebequeria dient que no necessitem Europa per res i que estaríem millor fora. Qui diu això (i per desgrácia són molts) no va a l’hora. És clar que quedant fora de la UE no s’acabaria el món. Però igual que Noruega i igual que Suïssa hauríem d’anar en molts aspectes al sò que toquen a Brusel·les. L’economia de tots plegats (i no diem la nostra) está massa integrada com per permetre de fer gaires equilibris.
A un polític britànic li van preguntar per què Anglaterra volia entrar a la UE si en tants punts no hi estava d’acord. I l’home va respondre: “Perquè des de dins serà més fácil de desfer-la que no pas des de fora”. Nosaltres no hi seríem per desfer-la, sinó molt al contrari per millorar tot el que sigui millorable. I per petits que siguem, aliant-nos cada vegada amb qui pensi com nosaltres, tindríem molt camp per córrer. Peró tant lluny encara no hi som.
De moment el que hem de tenir ben clar és que Europa només ens ajudarà i ens farà costat en la mesura que demostrem prou força pròpia. I és aquesta la que hem de demostrar el món. No sols amb cadenes humanes sinó amb resultats clars electorals. Apliquem-nos allò de Lope de Vega: “Fuenteovejuna, todos a una”. Ès el que compta. La resta són orgues.
