La Unió (monetària) Europea eleva el percentatge de dèficit permès i el termini per assolir-lo i dóna a Espanya més marge de maniobra per endreçar els seus comptes públics. Això vol dir que ens haurem de retallar menys (si a Espanya plau, és clar). Per fi una mica d’aire! L’atmosfera era asfixiant, enrarida, insuportable. Aquesta minsa endollada d’oxigen, però, no li ha sortit de franc al govern espanyol. Preu: abans d’acabar aquest any caldrà que revisi amb més flexibilitat la recent reforma laboral, caldrà que reformi encara més les pensions, elevant l’edat de jubilació en funció de l’esperança de vida i haurà d’agilitzar els tràmits burocràtics necessaris per a la creació d’empreses; i en començar la primavera de l’any que ve haurà d’haver apujat l’IVA i altres impostos per augmentar els ingressos; i caldrà que hagi revisat l’eficiència de la despesa pública (que miri bé en què s’ho gasta i com, vaja).
El Gobierno de España s’ha entestat a dir que els ajuts per a sanejar el seu sistema bancari no constituïen cap rescat. El temps els ha donat la raó. Per si algú ho dubtava, Espanya està intervinguda de facto. Fins ara, com tot els estats de la zona euro, havia cedit la seva sobirania pel que fa a les polítiques monetàries. Ara ni tan sols pot fer polítiques econòmiques, fiscals i laborals, com Xipre, Portugal, Grècia o Irlanda. I si es descuida li pot passar com a Itàlia, on la Comissió va fer canviar el president del govern del país.
Deixant de banda que les condicions –oficialment dites, recomanacions- puguin ser convenients i, fins i tot, necessàries, la cosa està en que aquesta decisió de la Comissió Europea és un acte de govern exterior. I nosaltres ja en portem tres segles. Ara que estem construint –si el PSC i Unió deixen de fer de cinquena columna- el nostre futur col·lectiu, potser que ens ho pensem bé això de la pertinència a la zona l’euro. És que no existeixen altres camins de relació amb el mercat comú europeu sense haver de pegar aquest alt peatge de sobirania? Dissabte a les jornades del Cercle a Sitges el president Rajoy va dir tot el contrari, però suposem que ens permetrà de dubtar-ne: És realment tan necessària l’escala del mercat i la força de la moneda per a subsistir com a nació lliure en un món global i una economia interdependent?
