Hi ha un abans i un després de la invasió russa a Ucraïna. I el després ha engegat l’abans a la paperera. Aquí parlaré breument sobretot de les conseqüències a Alemanya, que és el cas que, obviàment, més conec i que no es diferencia gaire dels altres països de la UE.
A Alemanya, aquest país amb l’anomenada de funcionar millor que molts altres, els governants han fet durant anys errors que, ara que s’han de tapar tants forats de cop, són molt més difícils de corregir si no hi hagués la guerra ucraïnesa.
El final de la guerra freda, com deia a l’article anterior, va suggerir als successius governs alemanys la idea que ara, per fi, es podia abocar al damunt de la població el corn de l’abundància. Cada govern semblava que competís amb l’anterior sobre qui aconseguia més millores socials, costés el que costés, endeutant-se o no. Aquesta dèria no és en principi gens criticable si no s’allargués molt més el braç que la màniga, i no es posés en perill el benestar de les generacions posteriors. Així, no solament es va considerar l’exèrcit com un factor al marge on es podia estalviar tant com es volgués, sinó que també es van invertir en subvencions a diferents sectors de la població molts diners que s’haurien hagut d’emprar en la conservació de les infraestructures essencials. El resultat és que tant a les línies de ferrocarril com a autopistes i ponts, calen ara inversions gegants i urgents, en uns moments que la defensa del país també les necessita, perquè tal com està ara l’exèrcit alemany no podria aguantar una invasió d’un exèrcit enemic.
A Alemanya els governants tenen a més el problema que el tribunal constitucional els ha recordat que la constitució posa límits a l’endeutament, de no ser en un cas de molta emergència com va ser la pandèmia, i que aquest límit s’ha de respectar. El ministre de finances (cap del partit liberal) ja ha passat nota als altres ministres que facin balanç de quines partides poden estalviar per compensar les noves despeses de defensa. Però de moment tots fan l’orni i es pot arribar a trencar la coalició governamental. La bogeria de Putin, doncs, porta a un canvi de prioritats que en darrer terme pot repercutir seriosament en el nivell de vida de la majoria de ciutadans, originant protestes massives i més derivació cap als populistes que prometen l’oro i el moro, cosa que ara no els hi costa res.
I l’aspecte financer no és l’únic problema. Tornant a l’exèrcit alemany, als efectius personals que ara es creuen necessaris no sembla que s’hi pugui arribar només amb soldats voluntaris. Encara que el canceller Scholz ho hagi negat, el ministre de defensa ha dit que segurament caldrà “una mena o altra” de servei militar obligatori. No oblidem que, per exemple, Suècia que l’havia eliminat l’ha tornat a activar i segurament no serà el darrer cas. Més explosivitat social…
Naturalment hi ha molta gent que es manifesta contra el subministre d’armes a Ucraïna i diu i repeteix que cal negociar la pau, que és l’hora de la diplomàcia i no de més armes. Però això és tancar els ulls a la realitat. I la realitat és un megalòman rus que només vol acceptar una capitulació clara i total dels ucraïnesos, i uns ucraïnesos que no en volen ni a sentir parlar. Hi ha també qui diu que la solució no pot ser altra que un referèndum als territoris que Rússia ha ocupat, amb supervisió internacional i acceptant-ne els resultats. Però això també (de moment) és somiar. Un referèndum així només tindria sentit si l’exèrcit rus es retirés i si poguessin tornar a Ucraïna els habitants que Rússia n’ha deportat, entre ells molts infants (per russificar-los). I això no ho acceptarà Putin. Seria desacreditar-se davant de la població russa que encara li és addicta i exposar-se a perdre el poder i potser fins i tot més que només el poder
Moments difícils, i cap sortida fàcil. Un món ben diferent del nou paradís que s’havia somiat.
