Eviteu el màxim crim, estimats
N’hi ha que ja els va bé que la cosa es retardi, que trigui encara una mica més. Segons com, per a ells, com més trigui millor. Ja ho volen, ja. No és pas que no ho ho vulguin, però, si triga encara una mica més, millor per a ells. Sempre hi ha un 30% que no compta, que no té opinió i que al final faran allò que més els il·lusioni. O no faran res i no votaran. Però hi ha aquests altres que deia fa un moment que sí que votaran i que votaran sí. Van a punt mort, però. El seu estatus és còmode, remenen les cireres, o s’ho pensen, poden prendre aproximadament decisions -menys que no creuen perquè qui les pren és naturalment Espanya- i es pensen que són alguna cosa. El país, la nació, continua essent mentrestant un país i una nació ocupats. Aquests no tenen pressa. Ocupen un càrrec, per petit que sigui, i és un càrrec que saben que segurament amb la llibertat deixarien d’ocupar. Són persones que ni tan sols han pogut guanyar unes oposicions i que, per tant, fora de l’administració no tindrien ni ofici ni benefici. Em temo que fan molt de mal. No són ni botiflers. Potser són pitjor, en el fons. Espanya diu que la independència de Catalunya no té sentit. Però la voluntat d’un poble no és doblegable. Acaba arribant allò que tot un poble, la seva majoria qualificada, vol de veritat i essencialment. Acaba arribant malgrat els qui ja els va bé que trigui. No cal parlar, d’altra banda, dels qui diuen ser catalans i alguna cosa més, a més a més. Em sento tan català com espanyol, diuen. Ser espanyol és una opció, o una circumstància, com qualsevol altra. No passa res. Però si ets espanyol, no ets català. Només hi ha lloc per a una bandera i aquesta bandera avui encara està sotmesa a una altra. Tria, i tria bé. No són possibles ni compatibles totes dues coses perquè una, Espanya, vol eliminar, o assimilar, l’altra. Venim de no sé quantes derrotes. Però hi som encara, i ho volem, i ho tindrem. I és urgent assolir aquell estat d’opinió pública en què el sentiment predominant no sigui el de separatisme sinó el de separació. I no sé per què ens hem d’enfadar tant entre nosaltres. Eviteu el màxim crim, estimats: el pecat de la guerra entre germans. No cal afegir-hi res més. Als simulacres d’emergència no m’hi presento mai. Em quedo tancat a la meva cambra o dins d’un lavabo.
