[Version française.]
A vegades, l’exili no és una eventualitat, un efecte col·lateral, una conseqüència de les guerres, no és una necessitat de vida… no únicament, si més no. És sobretot una decisió personal. Alguna vegada es tracta d’una decisió de vida o mort, d’altres, es tracta d’una qüestió de prioritats. Certament, existeix un exili voluntari, on no hi ha perill de mort, com a molt una condemna de presó. L’exili és una situació dramàtica, però en una gradació, es podria dir que la que l’exili que pateix el Sr. Puigdemont no estaria entre els pitjors possibles.
Crec que Carles Puigdemont tenia l’obligació de denunciar la privació de llibertats que s’estaven patint i les accions violentes dutes a terme per part de l’Estat espanyol contra el poble català. Si no hagués pres aquesta determinació, no hagués estat a la alçada de les circumstàncies ni dels seus votants, actuant, d’aquesta manera, en detriment dels drets fonamentals. No obstant, en el moment que ja ha subratllat, declarat, denunciat els fets, hauria d’haver retornat a Catalunya per complir amb la seva pena, per molt injusta que fos, que donaria més raons a la causa que defensa. Però no, ha preferit quedar-se a Brussel·les, lluny de la seva família, sí, però amb els petits luxes de poder caminar entre els carrers belgues, plaer del qual està privat el seu vicepresident, Oriol Junqueras. Segurament, si el president no hagués marxat, el risc de fuga no s’hauria aplicat als altres detinguts.
Les portades dels diaris que descriuen la terrible situació que pateix el president haurien d’abandonar el sensacionalisme i, si realment volen parlar de les calamitats de l’exili, que facin un tomb per Síria, Ceuta o Melilla. Prou! És molt trist que una persona estigui forçada a l’exili en qualsevol dels casos, però l’autocompassió no fa sinó que dibuixar un somriure als llavis dels dirigents espanyols.
L’1 d’octubre els catalans van sortir al carrer per exercir el seu dret de vot, van ser colpejats, llençats per terra, apallissats brutalment per defensar la llibertat. Aquests són els terribles fets que haurien de copar les portades, encara avui. L’exili de Puigdemont em sembla poca cosa si es compara amb perdre un ull, amb ser estomacat, amb dits trencats… El poble català es va sacrificar i donar la cara per les seves idees, el president bé hauria d’honrar el càrrec demostrant el mateix coratge que el seu poble va demostrar.
Els ciutadans catalans necessiten un govern fort i efectiu, impossible amb un president a l’exili. Els ciutadans catalans necessiten un govern que acabi amb la tirania controladora del govern espanyol. Els ciutadans catalans necessiten un govern que aboleixi de manera immediata l’article 155. Els ciutadans catalans necessiten un govern que exigeixi la posada en llibertat dels presos polítics. Els ciutadans catalans necessiten i tenen dret a un govern que sigui capaç de vetllar i actuar amb determinació i, sobretot, que sigui mereixedor de tanta dignitat.
He de confessar, encara que em dolgui, que “l’exili” de Puigdemont no se’n pot dir exili, són vacances, forçades, però vacances al cap i a la fi. Jo l’anomenaré “exili”—qüestions estrictament lingüístiques—però no ho consideraré com a tal. Si estem disposats a tot per defensar la llibertat, si estem disposats a tot per defensar els nostres ideals, si estem disposats a tot per lluitar pels nostres desitjos, és a tot; i tot inclou exili, inclou presó, inclou jutjats, inclou jugar-se la pell. Tot és tot. Tots som tots; i tots inclou el president. Exigim el mateix compromís.
