A finals dels anys quaranta uns investigadors russos van mantenir cinc persones sense dormir durant quinze dies fent servir un gas estimulant. Aquesta persones van ser recloses en un ambient hermètic, on es controlaven els nivells de gas. Per poder monitoritzar-los van fer servir micròfons i uns finestrons de vidre gruixut. A la cambra hi havia lavabos, aigua i menjar suficient per a un mes. Els subjectes escollits eren presoners polítics, considerats enemics de Rússia. Falsament, se’ls va prometre la llibertat si accedien a dur a terme l’experiment i no dormir durant trenta dies.
Durant els cinc primers dies tot va anar bé. Els científics, però, van notar que conforme anava passant el temps començaven a parlar sobre episodis traumàtics del passat. Al cap de cinc dies van començar a patir paranoia severa, van deixar de parlar entre ells i es van posar a xiuxiuejar de manera inconnexa pels micròfons.
Després de nou dies, un d’ells va començar a cridar. Va estar cridant durant tres hores mentre es movia frenètic fins que va perdre la veu. Segons els científics el subjecte s’havia destrossat les cordes vocals. El més estrany va ser la reacció dels altres durant aquest episodi: s’havien estat menjant els seus propis excrements.
Van passar tres dies més durant els quals no es va sentir ni un soroll. Alguns dels científics tenien dubtes del correcte funcionament dels micròfons. Malgrat tot, el consum d’oxigen indicava que els cinc subjectes seguien vius. Durant el matí del catorzè dia, els científics van voler cridar l’atenció dels presoners i, a través de l’intercomunicador, van anunciar: “Obrirem l’estança per provar els micròfons. Estirin-se a terra amb les mans a l’esquena. Si obeeixen, un serà alliberat”. Dels micròfons interns els va arribar una sola frase: “No volem ser alliberats”.
Això va produir una discussió entre els investigadors i les forces militars que finançaven el projecte. Però com que no es van obtenir més respostes utilitzant l’intercomunicador, es va decidir obrir la cambra el quinzè dia a la nit. Es va extreure el gas estimulant de l’habitació i es va omplir d’aire fresc. Immediatament, van arribar tres veus queixoses de l’interior que demanaven que se’ls tornés a injectar el gas. Finalment, es va obrir el compartiment per treure’n els presoners. Un cop a dins, els soldats van observar que només quatre dels subjectes seguien vius.
Les racions de menjar dels darrers cinc dies seguien intactes. Hi havia trossets de carn de l’esquena i la cara del subjecte mort embussant la tassa del vàter, fent que al terra de l’habitacle hi hagués dos pams d’aigua. Als subjectes vius també els faltaven trossos de pell i carn arrencada per tot el cos. La pell i la carn de davant les costelles havien estat arrencades, exposant els òrgans interns. Es podien apreciar els pulmons i el sistema digestiu treballant; digerint menjar. Era un episodi extrem d’autofàgia. S’havien menjat la seva pròpia carn.
Quan els soldats van procedir a treure de l’habitació els subjectes, aquests s’hi van negar de manera violenta. Cridaven alienats que volien gas per evitar dormir. Un soldat rus va morir quan un subjecte el va mossegar al coll, un altre va resultar ferit greu a causa d’una mossegada a l’artèria femoral i dos soldats més es van suïcidar en les setmanes següents a l’incident.
Durant la lluita, a un dels presoners se li va seccionar el coll, que sagnà de manera escandalosa. Malgrat que la tràquea li penjava sobre el pit, seguia cridant i atacant com un animal envoltat fins que de cop els ulls li van quedar en blanc i va caure inert. Amb mitjans dràstics es va immobilitzar els altres tres supervivents i se’ls va dur a les instal·lacions mèdiques.
El que presentava les ferides més grosses va ser dut directament a una sala d’operacions. Quan els metges li estaven posant els òrgans a lloc, van descobrir que era totalment immune al dolor. Malgrat tot, com que no parava de moure’s, van procedir a anestesiar-lo. En el moment que va tancar els ulls el cor se li va aturar, tenia tretze ossos trencats.
Com que el segon supervivent tenia les cordes vocals destruïdes, es va començar a agitar furiosament quan se li va començar a administrar l’anestèsia. En suggerir-li dur a terme l’operació sense anestèsia, va afirmar violentament amb el cap. L’operació va durar sis hores, durant les quals se li van substituir alguns òrgans i se li va intentar cobrir el tors amb la pell que li quedava. Mentre l’operaven, cada cop que la seva pell era seccionada o cosida feia un somriure de plaer. Quan es va acabar l’operació, el pacient, que no podia parlar, movia la boca com si es volgués expressar. Se li va subministrar un paper i un llapis perquè es pogués comunicar i va escriure: “Segueix tallant…”
Es va procedir a fer la mateixa cirurgia al darrer subjecte. Com que aquest podia parlar, no parava de demanar el gas estimulant. Mentre l’estaven cosint, el doctor li va preguntar que per què volien el gas; l’única resposta va ser: “Per poder seguir desperts”.
Es va fer tornar els pacients a la cambra, a l’espera del seu destí. Com que el projecte havia resultat fallit, els científics van considerar l’eutanàsia com a millor solució. Un ex-agent del KGB va veure potencial en el projecte i va decidir veure què passaria si tornaven a posar gas a l’habitació. Els científics s’hi van negar en rodó, però al final van haver d’acceptar. Aquest cop, però, monitoritzarien els electroencefalogrames dels subjectes.
Quan els dos presoners van entendre que se’ls tornaria a connectar el gas, van quedar estàtics i en silenci, esperant. Un cop dins la sala, els científics els van posar els monitors d’ones cerebrals. El senyal era normal la major part del temps, però de tant en tant hi sortia una recta inexplicable. Era com si patissin mort cerebral, cíclicament. Mentre analitzaven les dades, un científic va notar que els ulls del subjecte mut es tancaven. Les ones van canviar per les de son profund, llavors per línies rectes i, finalment, se li va aturar el cor.
En aquell moment, el comandant va donar l’ordre de tancar els tres científics que quedaven juntament amb l’últim subjecte. Un cop confinats, el subjecte es va abalançar sobre els científics, al més proper dels quals va destrossar la jugular, mentre avançava cap als altres dos. De cop, un dels científics va treure una pistola i va apuntar al subjecte mentre cridava horroritzat: “Què ets? D’on véns?”. El presoner va somriure i va dir: “No em reconeixes? Com t’has pogut oblidar de mi? Jo soc el cuc que habita dins teu, esperant a cada instant per alliberar-me, des de les tèrboles profunditats de la teva ment. Som allò que et pertorba i corromp cada pensament. Som allò que dorms i silencies quan vas a la teva llar nocturna, on no et podem atrapar.” L’investigador va fer una passa enrere, va apuntar al cor del presoner i va disparar.
El senyal cerebral es va convertir en una línia recta mentre el subjecte moria murmurant: ”Lliure… quasi”.
Adaptació de l’original The Russian Sleep Experiment, d’autor desconegut.
