El passat diumenge 5 de maig va haver-hi la 1a travessa per la llengua al País Valencià. També, a la Plaça Major de Palma, una trobada multitudinària per dir “SÍ a la llengua!”, un acte que vingué precedit del Correllengua Interilles 2024, després de cinc dies de ruta, 56 municipis i 500 quilòmetres recorreguts.
El català no és més del Principat que d’un altre territori de parla catalana. És igual per a tots. «És el testimoni més evident d’unes arrels i d’una història que ens són ben comunes», deia el mestre i activista cultural valencià Josep L. Bausset (Paiporta, 1910 – l’Alcúdia, 2012).
Som una sola família i sentim una gran solidaritat entre nosaltres i, per això mateix, compartim els goigs i les tristeses; les esperances i els temors. Aquest compartiment ens agermana i ens uneix; ens genera confiança i ens enriqueix.
Cal tenir present que una llengua no és, tan sols, una eina de comunicació sinó que dins el seu si hi ha molts atributs i que, per tant, cal usar-la i transmetre-la per a donar-los oxigen. La podem definir de maneres molt diferents: l’expressió de l’ànima d’un poble, un signe immens d’identitat, una manera de veure el món, l’expressió insubstituïble d’una cultura, una tradició, un centre d’acollida i de cohesió, un patrimoni integrador i inqüestionable, una porta oberta a tothom, una obra d’art… Quan en desapareix una, tot el planeta hi surt perdent.
La flama de la llengua catalana fa segles que està encesa. S’ha anat transmetent de pares a fills, generació rere generació. A vegades, per diferents circumstàncies, no pas de manera fàcil. No podem deixar que s’apagui perquè, com afirmava amb encert el professor castellonenc Germà Colom (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020) , «Si perdem la llengua, perdem la nostra identitat com a poble».
La seva salut depèn de lleis que l’emparin, però també, i molt, de nosaltres mateixos, del fet que la valorem com es mereix, que la usem en totes i cada una de les situacions de la vida quotidiana, que contribuïm a donar-la a conèixer i a fer-la necessària. I que ho fem des de l’autoestima, la confiança, la normalitat… I des de l‘obertura al món. Si nosaltres hi creiem, en la llengua, els joves i els nouvinguts hi creuran; si nosaltres, a la més mínima, hi renunciem, quedarà palès el missatge donat.
Hi ha una qüestió molt important: l’actitud, que ha de ser, malgrat tot, transmissora d’il·lusió, de bon futur i del missatge que val la pena, per molts motius, aprendre-la i utilitzar-la. El seu avenir depèn de tots plegats. De tu, també.
