ASSIGNATURES TRENDING
Últimament he sentit aquest terme d’assignatures trending. Passaré per alt, per ara, aquesta absurda mania d’anglicitzar la nostra llengua per tal de fer-la més moderna i universal i que l’únic que evidencia és un profund sentiment d’inferioritat lingüístic. Mai entendré la necessitat d’adoptar un terme estranger tenint en la nostra llengua una paraula que designa aquesta realitat. Però això és un debat per un altre moment.
Em vull centrar ara en aquestes assignatures que, d’un temps ençà, són trending, és a dir que són tendència, que l’alumnat les escull o està interessat a adquirir coneixements sobre aquestes matèries. Són assignatures que estan de moda en la comunitat educativa. Hi ha cert afany per part del departament d’educació, dels centres, d’alguns professors— sobretot d’aquells que disposen de les competències i titulacions per impartir-les—, d’alumnes i de pares, tot preocupats pel futur laboral dels seus fills.
E-commerce, Emprenedoria, Educació Financera, Programació, Competència Digital, Ciències de Dades, Lideratge i Gestió del Talent, Iconografia, Robòtica, STEM… ningú se sorprendrà gaire si dic que les matèries de Filosofia i Literatura no formen part d’aquest gruix d’assignatures trending. Això em fa rumiar que, potser, el que no està de moda és pensar. L’altre dia, i que Déu em perdoni, vaig estar debatent amb una companya de professió sobre literatura, sort que la Sagrada Inquisició no està vigent en aquests temps, perquè segurament hauríem estat denunciades i, posteriorment, condemnades a morir apedregades a la plaça del poble. Vam estar pensant i, a sobre: dones!, valga’m el nostre Senyor! Més enllà del sarcasme, no faig pas broma, els alumnes pregunten sovint a l’aula de què els serveix saber què és un adjectiu o què va escriure Víctor Català —un alumne va creure que era un personatge relacionat amb el món de l’esport perquè hi havia un camp de futbol a prop de casa seva amb aquest nom, i aquest fet ja em sembla prou significatiu i revelador de la situació—. Si aquests nens de primer de l’ESO ja van amb aquesta cantarella, vol dir que estem abocats a una era digital del no-pensament. On les màquines i les intel·ligències artificials s’apoderaran de la societat sense esforç. I aquí és on crec que està el quid de tota la qüestió: la manca d’esforç. Pensar requereix un acte de voluntat i intenció i això, benvolguts, ja no és trending.
S’ha volgut economitzar i facilitar tant el món que ens envolta que s’ha arribat a un punt de deshumanització tal que estem perdent l’essència del cost que tenen les coses i, no només això, sinó que hem perdut el plaer d’assolir les nostres fites, de gaudir del triomf, d’assaborir els fatics. Ara tot és efímer, la immediatesa ens ha arrabassat la gaubança de complaure’ns en els nostres propis treballs i penes patides. I just després d’aconseguir allò que tant perseguíem amb tant delit, ràpid busquem un altre objectiu, i un altre, i un altre… anar sumant i acumulant… cosa que demostra la nostra adhesió completa a un règim capitalista que ens ha devorat, absorbit; corromputs en l’acte i en l’esperit.
Servils de l’aviditat del mercantilisme, tan insaciable com indòmit, que no atén a qüestions ni de pensament ni d’emocions, només es postra davant la producció i el paper moneda, als poders fàctics. Com podria interessar, doncs, impulsar assignatures com Filosofia o Literatura? No hi tenen lloc en una societat governada per la mecanització absoluta. Sembla ser que alguns tenen la creença que els professors de literatura o filosofia són reemplaçables per bases de dades com el ChatGPT i que aviat la seva feina no serà indispensable. Que allò que fan a l’aula consumint recursos, podrà ser substituït per una mena d’aula virtual més econòmica on un robot generi tot de material per aprendre el més bàsic, és a dir, perquè una maquinota del dimoni ens extorqui fins l’últim rajolí de pensament propi i lliure. Que ens guiï, adoctrini i mantingui sota el jou digital les possibles espurnes de pensament crític que puguin sorgir. No vull semblar una boja “conspiranoica” que veu un futur a l’estil de les novel·les d’Isaac Asimov, però dia a dia ho veig a l’aula, com ens rendim al culte de tot l’ordit digital. No és que no em sembli una eina beneficiosa, ans al contrari, ben utilitzada pot ser un comodí en la diversitat que actualment els professors es troben a les seves classes. Però no ha de ser un mètode únic ni de substitució, ha de ser un complement, com ho és el llibre de text.
Avui, tot just abans d’acabar l’article, un alumne ha vingut al departament de llengües a dir-me que no havia entès la lliçó de la setmana passada, que havia mirat els apunts que s’havien penjat al classroom i havia mirat tutorials al youtube i que no havia estat capaç d’entendre-ho. Hem sacrificat la nostra hora del pati —ell i jo mateixa— però ha valgut la pena perquè no només ell ho ha entès sinó que ha fet els exercicis de manera correcta i li suposarà un excel·lent en aquesta tasca. I és que una màquina, per molt que s’escarrassin, no podrà mai substituir una persona. I vull creure que, malgrat tot aquest artifici digital que ens estan imposant, la ment es regirarà i s’escapolirà i lluitarà per mantenir-se activa, lliure i pensant. Perquè la ment combina amb tot, no té límits de creació, és permeable, mutable, adaptativa, seductora, resolutiva; i és que les ments pensants sempre han estat, són i seran trending.
