Ciutadans és ara una formació residual al Parlament de Catalunya i sembla que va camí de la desaparició arreu. Queden molt lluny –tot i que no fa pas gaire- aquells dies en els que semblava que Albert Rivera estava destinat a ser president del govern espanyol quan, paral·lelament, eren la força més votada al Parlament de Catalunya a causa d’aglutinar tot el vot contrari a l’independentisme. El problema d’aquests partits proveta, apareguts del no-res en un experiment de laboratori politològic, és que darrere no hi ha res: ni història, ni implantació territorial, ni militància. És per això que amb el més mínim entrebanc es desmunten com un castell de cartes.
Quan més envalentits estaven, arribant a tenir 36 diputats amb les eleccions de 2017, actuaven a la cambra catalana com si fossin els pinxos de la classe. El reguitzell d’insults utilitzat contra els representants de l’independentisme és inacabable. En recollirem uns quants exemples triats a l’atzar. El febrer del 2019 la diputada Sonia Sierra va comparar l’independentisme amb els nazis perquè les pintades de llaços grocs estan assenyalant “com els nazis feien amb els jueus”. Aquell mateix mes Inés Arrimadas atacava Pedro Sánchez recriminant-li que havia “confós Catalunya amb el racista de Torra”. L’abril del 2019, Arrimadas va dir també que a “al senyor Aitor Esteban i al senyor Rufián se’ls esborrarà aquesta rialleta supremacista de la cara”. El gener del 2020 el president Torrent va haver de parar el ple del Parlament perquè des de la bancada de ciutadans es proferien crits titllant de “delinqüent” al president Quim Torra. Durant el juny d’aquell any, Carrizosa es va referir a la consellera Vilallonga com a “extremista, supremacista i talibà”. Quina llista, encara incompleta!: nazis, racistes, supremacistes, delinqüents, extremistes, talibans. Amb aquest comportament, habitual i generalitzat, l’arribada de VOX a la Ciutadella no comporta pas un excessiu trasbals. No es pot anar gaire més enllà.
Sobta que paral·lelament, durant la campanya electoral a la Comunitat de Madrid, els de Ciutadans s’han volgut erigir com els garants de la pau social, la bona educació i la moderació. El seu candidat, Edmundo Bal, s’ha fet un fart de predicar contra el que en diu “els extrems”: “és absolutament essencial que no triomfin els extrems”, responia en una entrevista a La Vanguardia. En un míting es va arribar a definir a si mateix com “l’antídot dels extrems”. Amb això cerquen equiparar Más Madrid i Podem, per una banda, i VOX, per l’altra, situant-se ells en el centre i així poder articular la seva pròpia política de pactes amb els dos grans partits del sistema. Una aposta comunicativa agosarada en aquesta línia és una gran pancarta que penja d’un edifici de Madrid que porta, amb lletres ben grosses, les següents paraules: “Traidor, feixista, amargada, paràsit, rata”. A sota, el logotip del partit i aquest eslògan: “El Madrid dels insults o el Madrid de la concòrdia. El 4 de maig, tu decideixes”.
La mateixa pancarta es podria haver fet a Barcelona amb els poc afectuosos apel·latius de talibà, nazi o delinqüent, sense la reflexió sobre la bona harmonia que ha d’imperar en la societat. Ciutadans s’ha comportat aquí amb el fanatisme que denuncien a Madrid. Ningú ha insultat i malparlat tant com ells en la política catalana. Ningú ha intentat tant rebentar la convivència. Podríem pensar que aquest canvi es deu a un penediment sincer, fruit de l’autocrítica, i que estan esmenant els darrers anys d’actitud trinxeraire, com aquell que fa penitència en sortir del confessionari. A mi em sembla, però, que és més una qüestió d’etiqueta: als restaurants de luxe s’hi va amb corbata, als de menjar ràpid hi pots anar amb xandall i els pets es tiren al vàter. Aquesta és la consideració que han tingut per les institucions catalanes.
