Durant el parèntesi que es produí a Europa des del tractat d’Utrecht fins el terratrèmol de Lisboa, per posar dues dates, es fixà un nou ordre polític i moral. Tots els aventurers que pul·lulaven pel segle, de Casanova a Da Ponte, s’enriquiren i s’arruïnaren alternativament. Tot era possible; tot era permès. Barry Lyndon, de Thackeray -però també el film de Kubrick- és un bon exponent del segle, de la manera d’especular que tenien els llibertins. L’important era apostar fort i guanyar diners tan ràpidament com fos possible per malbaratar-los tot seguit. Els precedents mediats de la revolució francesa són necessàriament aquests anys ubèrrims i de disbauxa que acabaren amb una gran desil·lusió i amb la correlativa indignació. Després de la guerra dels set anys començà una pausada declinació que es feu més pregona amb la revolució americana, primer i, després de les fams del darrer quart del segle, amb la dels gavatxos. En aquell moment el virus de la il·lustració, del racionalisme, ja es trobava incubat, més o menys com ara.
Hi havia, tanmateix, raons per a la indignació. L’excel·lència que, en teoria, havia d’acompanyar la nobilitat, no solament en el sentit etimològic del terme, s’havia dissolt com un terrós de sucre en el marasme aquós d’una aristocràcia decadent. Títols postissos, venals, amb els quals els monarques absoluts s’enriquien perquè els esnobs benestants estaven disposats a pagar el que fos per obtenir-los, sovint autèntiques fortunes. Qui els havia de dir que, poques dècades després, aquests mateixos títols, per a l’obtenció dels quals alguns s’arruïnaren, serien el passaport que menava directament a la guillotina!
Avui totes aquestes peripècies ens fan molta gràcia; si fa no fa la mateixa gràcia que ens farà, d’aquí a ben poc, veure els parlamentaris d’avui, els de l’escó obtingut a la seu del corresponent partit polític, amagar-se i negant la seva antiga condició. I és que els escons, com adés els títols nobiliaris, han sofert una devaluació important: de l’excel·lència de l’expressió de la voluntat general, a la baixesa de la mercaderia venal, trobant-se com es troben en mans exclusives d’aquesta nova aristocràcia carrinclona i decadent que només pot perpetuar-se a redós de les llistes tancades i blocades.
Els esnobs, ai! I les esnobs, esclar. Quina pena que fa la parlamentària que es queixa que no la deixen entrar al Parlament quan ella, afirma, hauria votat en contra dels pressupostos i de les retallades. Quina pena que fa sentir-ne una altra afirmant que el seu grup no podia donar suport als pressupostos perquè no els havien dat res a canvi. I no parlem d’una tercera que no cabia d’indignació perquè la van assenyalar amb pintura quan ella, mentre va poder, va marcar els ciutadans honrats i els va turmentar amb els seus radars. Aquesta mateixa parlamentària, mentre la van deixar, visitava els prostíbuls de nit i s’esglaiava que en llurs aparcaments hi haguessin cotxes amb cadiretes de bolquers en els seients del darrere. I doncs, què s’imaginava? que aquests antres eren freqüentats per ximpanzés en zel? Quan un polític és incapaç de comprendre el capteniment d’una part dels electors millor que plegui; i encara millor que no s’hagués dedicat mai a la política.
Tots aquests parlamentaris mediocres, postissos, analfabets funcionals en no poques ocasions, imposats pels aparells dels partits, han de renunciar al seu escó immediatament. Aquesta és la condició de possibilitat de les llistes obertes que imposarà la nova llei electoral promesa pel president Artur Mas. I ja saben que aquest president, a diferència dels dos anteriors, té el costum de complir les seves promeses; per això els fa tanta por. Tempus putationis advenit.
Les crisis ajuden a resituar cadascú al lloc que li correspon, mentre que l’abundància i la disbauxa, sempre artificioses, no solament embafen sinó que contribueixen a fornir la immillorable opinió que tots els mediocres de la terra tenim de nosaltres mateixos. Per fruir del menjar i del beure cal tenir gana i set, diu Sant Agustí. La resta és embafament. Em diran que el sou dels parlamentaris és la xocolata del lloro. I és cert; però els excessos han estat tan pregons que ja no és possible tornar enrere; n’estem tips de lloros que mengen xocolata de la més cara.
El culte de la “veritat” i dels “fets”, diu Tito Perlini citat per Steiner, constitueix un cruel fetitxisme. La malaltia de l’home il·lustrat és l’acceptació de la superioritat dels fets respecte de les idees. Les “veritats positives” de la ciència s’han convertit en una presó. Els vells obscurantismes del dogma religiós han estat reemplaçats per l’obscurantisme, encara més tirànic, de la “veritat científica, racional”. Avui sabem que fins i tot hi ha fills de banquers que cobren del PIRMI, i que una de les darreres convocatòries de subvencions que va endegar el tripartit anava destinada a l’adquisició de iots milionaris. Els més privilegiats de Catalunya també formen part del col·lectiu dels indignats, esperonats per un sindicalisme llardós d’esquenadrets que la majoria de ciutadans voldríem veure suprimit. En aquest laberint hi hem entrat tot sols i ara no hi ha qui en surti perquè Ariadna ha perdut el seu fil. La defensa descarada del privilegi és una provocació en tota regla. Tant Hessel com Morin haurien de saber –l’edat els obliga- que després dels indignats pacífics arriben els violents, sempre. S’ho haurien pogut pensar dues vegades abans d’obrir la caixa de Pandora. El Robespierre dels privilegiats d’esquerres, com ara DSK, no solament ja ha nascut sinó que, amb tota probabilitat, ja és major d’edat. No s’explica, doncs, aquesta mania lerrouxista d’anar atiant les masses, a no ser que respongui a aquella cita atribuïda a Lluís XV: “après moi le déluge”, que els castellans tradueixen així: ”por el tiempo que me queda de estar en el convento, me cago dentro”.
Pinós.
29.8.11.
