Jo no sóc qui per valorar la vida privada de monsieurs Voltaire i Diderot. Seria injust, tanmateix, no reconèixer que aquest supeditava l’obra literària a l’obra de caritat: quan calia vetllar un malalt tardes i nits durant una bona temporada totes les altres obligacions quedaven relegades. I seria també injust no reconèixer la facilitat amb la que Voltaire sacrificava la seva seguretat personal a la denúncia de la iniquitat allí on es trobés: Calas, Sirven, La Barre són exponents prou eloqüents dels excessos que denunciava. Tanmateix, un i altre s’oblidaren del més important: el lliure arbitri.
La història no és lineal ni progressiva; es va repetint incansablement en un mític déjà-vu: l’etern retorn. Canvia l’atrezzo, però l’argument shakespearià és sempre el mateix, generació rere generació. El fet que progressi la tècnica, que canviï el decorat o la tramoia, ens pot fer pensar que els actors també canvien. No és cert. Els actors no canvien mai, sempre són els mateixos. En el decurs d’una vida es poden cometre moltes animalades; tots repetim les mateixes incansablement sense innovar-les. Els codis penals no tendeixen a suavitzar-se sinó a endurir-se. Ignorar això fou el primer gran error dels il·lustrats.
El seu segon gran error fou indignar-se contra els elements; no entendre que malgrat el tsunami del Japó, de tots els móns possibles aquest és el millor: tout est bien; i no per causa de l’home. Tenim tota una vida per aprendre que aquestes indignacions són absurdes, com ho és apostar sense límits per la bondat natural de l’espècie o per la raonabilitat de les seves decisions (Fukushima). D’altra banda, l’home forma part del cosmos; no pot, doncs, revoltar-se contra el cosmos sense situar-se fora d’ell, com un déu de l’Olimp.
L’excessiva indignació de monsieur Voltaire contra el terratrèmol de Lisboa fou, també, dubtosa. El perill que corrien les seves inversions consistents en noliejar vaixells que, salpant de Cadis, havien de creuar l’Atlàntic, si més no susciten una ombra de dubte que ens impedeix atribuir només a la seva ingenuïtat el cúmul de quimeres que arribà a sostenir. El mateix es pot dir de Diderot; com valorarien els nostres il·lustrats, avui, l’efecte badoc que es produeix diàriament a les autopistes? L’efecte badoc és la nostra place de la Grève, i no per falta d’entreteniments.
Voltaire abominava Shakespeare, a qui considerava un monstre, un enorme abocador d’escombraries; abominava Pascal, aquell fanàtic supersticiós de la mateixa raça que Shakespeare. I abominava Agustí d’Hipona, suposo. Es burlà de tots. Però la vida, al seu torn, humilià Voltaire i no pas poc. No me n’alegro. Els fets més humans –i propers- de la seva personalitat amb els quals podem sintonitzar més fàcilment són aquests: la pallissa que li propinaren els criats del cavaller De Rohan, als trenta-dos anys; els empresonaments metòdics, les fugides preventives, la detenció amb la que Frederic de Prússia li pagà els seus serveis… La vida es burlà de les burles de Voltaire, feu befa de les seves befes com acaba passant gairebé sempre. Voltaire aprengué la lliçó tard, quan pràcticament tota la seva producció literària ja estava enllestida. A les persones com ell la processó els va per dins, diu Ferrater Mora.
Diderot sabé prendre una certa distància amb la raó; això el feu més lúcid, per bé que incorregué en els mateixos errors que els indignats del segle. Hauria pogut aprendre del seu jove secretari, Joubert, però el desdenyà. Hauria pogut no moure’s de Langres, el seu axis mundi; l’enciclopèdia hi hauria perdut, ben cert, però ell hagués guanyat la pau que no trobà. En el fons me’ls aprecio; foren vides pletòriques, apassionades, generoses com el segle però, també com el segle, tenyides de clarobscurs. Afirma Diderot: “creiem que governem el nostre destí quan, realment, és ell que ens governa”. – Bravo! I monsieur Diderot acaba atribuint la fatalitat de la vida humana a un enorme malentès: “hi ha malentesos en l’amor, en l’amistat, en la política, en les finances, en els assumptes eclesiàstics, en la magistratura, en el comerç; malentesos amb les dones, amb els marits… de tant en tant pengen gent honesta; és un dels malentesos de la justícia”. Qui us podria contradir? El gran malentès pel qual sou recordat fou el que es produí entre les vostres esposa i amant, que s’estiraven els cabells a la via pública i només les podien separar abocant-los al damunt galledes d’aigua fresca. Tot París n’anava ple.
El terratrèmol de Lisboa significà el principi de la fi de la il·lustració; podríem dir que va fondre els ploms de les llums. Occident es refugià en l’Sturm und Drang. És possible que ara estigui passant una cosa semblant. La premsa va plena d’articles i comentaris desesperats en defensa d’alguns valors ja decadents, passats de moda, massa políticament correctes, si més no després del naufragi de la crisi, mantinguts artificialment pels diaris d’esquerres. Aquests valors ja no són compartits ni respectats per ningú més que pels seus postulants, un grup cada dia més reduït. Així i tot, quan un Conseller de la Generalitat s’aventura a dir en veu alta el que tothom sap i pensa respecte del previsible destí de la meitat dels actuals aturats, aleshores els defensors d’aquests valors surten en bloc, disciplinats, mentalment uniformats i marcant el pas, i exigeixen la seva dimissió, no perquè no sigui cert ni contrastat el que el Conseller ha dit; no perquè no sigui raonable ni racional el que ha afirmat, sinó perquè hi ha coses que no es poden dir, i prou. És la nostra censura; són els nostres tabús. Al darrere del políticament correcte hi ha una gran por. Hi ha coses que no es poden dir, i no en parlem més. Aquestes coses, si es divulguessin, serien un atac en la mateixa línia de flotació del bonisme, perquè inclouen la seva refutació final, incontestable, absoluta i, a més, contrastada sobre el terreny, i és que, després de tot, l’home no era tan bo com ens pensàvem. Aquesta sola evidència fins i tot pot fer trontollar els programes de més d’un partit polític.
Pinós.
8.8.11.
