El so dels instruments de percussió persisteix. Es va repetint d’una manera progressivament accelerada i no se sap on acabarà. El ritme fa que les persones allí reunides comencin a sacsejar les diferents parts del seu cos de manera frenètica. S’ajuden de substàncies que alteren les seves ments i els ajuden a arribar a l’èxtasi: fermentats, extractes… Ja es comencen a veure alguns ulls en blanc i la suor regalima dels fronts. Tot vibra. Sembla que es tracta d’un ritual d’aparellament. Ells busquen captivar les dones. Porten les seves millors gales. És una estètica que nosaltres no podem entendre, però és similar a l’indiot desplegant la cua: pentinats estrambòtics, vestimentes mostrant els pectorals per demostrar la virilitat… Ens podria semblar de mal gust, però tot és relatiu. Elles, enmig del batibull de la dansa, es mostren especialment receptives amb els joves que els interessen més. Sembla que han perdut qualsevol mena d’inhibició, el que per a nosaltres sembla una total manca de decòrum. No podem obviar que per a tots ells aquest és un moment de gran transcendència: irrepetible. Hi ha un individu, que sembla que té una ascendència sobre el grup i per mitjà de crits inintel·ligibles els fa alçar les mans. Tots hi responen de manera unànime, empesos per una estranya eufòria. Aquesta personatge està situat en un lloc més elevat, com si fos una mena de mestre de cerimònies. El ritual es va perllongant fins que es fa de dia. No cal dedicar-se a l’antropologia per presenciar-lo. N’hi ha prou amb entrar a qualsevol discoteca.
