El mes de febrer comença marcat, un cop més, per l’interrogant polític posat damunt de casa nostra, amb debats estèrils que no porten enlloc, judicis contra decisions responsables pel moment polític que només busquen la garantia de fer bé allò que el poble ha encomanat a les urnes majoritàriament. I mentre aquest interrogant polític impera a casa nostra, discutint entre uns i altres qui és més legítim o no per posar-se al capdavant de l’executiu català i amb retrets partidistes, el 155 continua campant lliurement, remenant els calaixos de les nostres institucions, anul·lant drets i amenaçant de suspendre un dels valors més grans adquirits per aquesta societat: la immersió lingüística. I a cada dia sense govern, un pas més del 155.
El mes de febrer comença també amb la mirada posada a les presons d’Estremera i Soto del Real, on tenim 4 bones persones que paguen el preu d’un estat maligne, ferotge i dèspota que empresona llibertats i persegueix anhels demòcrates, igual que la bona gent que forçadament és a l’exili, a Brussel·les. I davant d’això, topem amb un estat ineficaç que, des de la centralitat més absoluta, és incapaç de donar una resposta o solució que no passi pel seu marc mental de “España una y no 51” o “antes roja que rota”, amb al·legacions i benediccions constants a la Constitució del 78 (“la ley es la ley”) i tot un règim elitista que arrossega al pensament únic i a crits de “A por ellos!”, no fos cas que “estos catalanes hagan más cosas…”.
I més enllà de casa nostra, a ulls internacionals, ens trobem que als Estats Units hi segueix governant un home que construeix en l’odi i no en la pau, que llença dia sí dia també un discurs d’odi contra tothom i que no suma sinó que resta. El mes de febrer comença també amb la vergonya d’una Unió Europea que demostra no ser més que un club d’amics que miren només per l’economia de 4 o 5 estats i que es mostra incapaç de gestionar l’arribada de milers de persones forçades a l’exili, que fugen d’una guerra miserable i que acabaran morint a centenars en les aigües mediterrànies.
Tocarà seguir de ben a prop cada pas de cadascun dels protagonistes que conformen el centre d’atenció politicosocial i, a desgrat de tot, tirar endavant i avançar, mai retrocedir. I com diu aquell… que la sort ens acompanyi!
