Com un rellotge que marca les hores, així de previsible és el sistema en el que vivim immersos, la bombolla espanyola. El mitjà publica la notícia a quo, el polític l’exagera i rebota en els mitjans i el policia obeeix les ordres del jutge, amb fotos, moltes fotos que van a parar al mitjà, el peix que es mossega la cua, anar inflant la bombolla. Els fets? A qui li importen els fets? Win de bona part de la repressió espanyola organitzada sobre allò que fa referència a l’independentisme o que en fa olor, com és ara la llengua. Tant fan els fets, com els principis democràtics i jurídics. Tot serveix a la idea de l’espanyolitat i per tant, és bo. I a més, és un win-win com un temple: els mitjans hi guanyen clics i visionats, els polítics hi guanyen vots, els fiscals mantenen la bandera ben alta, els jutges no perden el seu poder i torna a començar.
I mentrestant, el mentrestant polític català nostre de cada dia, ple d’ambigüitats, mentides, aversió al canvi i soroll, molt soroll dins la bombolleta catalana. Tants decibels que atabalin molt, al vell estil espanyol, perquè així es desmobilitzi el pencaire de torn, que viu en la seva pròpia bombolla i ara no vol ser atabalat amb la politiqueria per la cadira i pel sou, i acabi amb un que voti Rita, tots els polítics son iguals, amén.
Estem en crisi, pandèmica o post-pandèmica però en crisi de valors, drets i objectius. Que ho canviïn els polítics, que no foten res, eh, eh, la cadireta… La crisi és fonda, no es creu en res, els indepes, menys. Tenim el sistema de salut públic infradotat, amb el personal sanitari extenuat, hi falten mans, aquell va dir que ens l’havien trinxat i jo diria que sí, que ho van aconseguir (la salut privada no funciona pas millor per més que els anuncis et pretenguin vendre el contrari).
Tenim el sistema educatiu català, l’escola catalana posada en qüestió per quatre des de la política més destructiva, que busca la confrontació per trinxar la cohesió, solució d’uns quants indepes? Improvisa i digues alguna xorrada, noia, encara que el problema vingui de lluny. Tenim una cultura que sempre ha estat la maria dels que les arts i la cultura popular els importa un rave, aquella assignatura de segon nivell, per distreure el just.
Tenim una economia asfixiada al servei de Madrid, que ens torna les engrunes mal comptades de les que disposa com els caramel·lets pels nens: no te’ls mengis de seguida que després no en tindràs per l’audiovisual, bonica; oh, quin greu, t’has quedat sense la gran inversió per l’aeroport, ho sento, això et passa per no voler trinxar la Ricarda (què son quatre ocellets, dos horts i un delta mig mort davant una infraestructura que ens apropa el món a la bombolleta?).
Tenim els joves, no tots, plens d’incerteses, més que quan eren joves les anteriors generacions i això no ve del problema català, que jo sàpiga, però mai és tard perquè algú ens engalti la qüestió, tu embolica que fa fort. Tenim moltes ànimes trencades, molta soledat en la gent gran, molta gent entrant a pisos per no estar al carrer, feina mal pagada però feina poc productiva, les dones lluitant per a la igualtat aplicada i la cirereta: l’obligació de tenir un país ben servit (si home, però si els polítics no foten res bé!).
Per molta crítica, per molt xivarri, mai no llegeixo cap alternativa viable que uneixi esforços, només antipolítica que fa créixer la sospita, el desinterès i el soroll. De nou, aquí, a casa nostra també el peix es mossega la cua o ens la mosseguem.
Tot plegat em cansa, m’avorreix potser a parts iguals però aquí segueixo, fent-me preguntes: com és que ens deixem trinxar els nostres objectius, expectatives i certeses amb aquesta facilitat? Els nostres avantpassats eren molts savis, dels cansats se trau la feyna, els cansats fan la feina. La política catalana s’ha convertit en un ring de boxa on qui crida més té més likes, però l’autèntica lluita passa per fer més feina i menys soroll.
