El concepte del temps es crea, en el desenvolupament normal d’un nen, durant el canvi de dia i de nit; per això, quan a més a més s’hi suma el del canvi horari, jo els el feia en un moment donat: que fos quan el sol es ponia o sortia.

–Fixeu-vos, –els deia, per exemple–. Quina hora és ara? –amb el rellotge a la mà.

–Les nou!

– Veieu ara es pon el sol a les nou… si jo canvio el rellotge i l’endarrereixo una hora… A quina hora es pondrà?

–A les vuit.

–Què haurà passat?

–Que demà  a la tarda ens hauran pres una hora de llum al parc!

–I demà al matí?

–Sortirà una hora abans…

I d’aquí en sortia tota la colla de preguntes sobre si és possible prendre temps o regalar-ne… i contes meravellosos.

Com aquest guió teatral de la Laura Seguranyes inspirat en les paraules de la seva estimada neta Núria, quan era petita.

“Tempus fugit” i si, a més a més, te’n roben…

­–Bon dia Pol!

–Bon dia àvia!

–Veig que ja no portes el pijama de bomber!

–No, ja som a la primavera i ens feia calor. En Josh encara dorm…

–No és gens estrany, aquesta nit ens han robat una hora!  –diu ella fent broma.

L’Amèlia ve, cada dilluns, i es queda amb els nens fins l’hora de portar-los a Escola. D’aquesta manera, la seva filla pot anar a la classe d’ Spinning de les vuit del matí.

En Pol s’enfila per abastar el Nesqüik i les magdalenes. I no triga gens en aparèixer en Josh,  despertidormit tot ell, com diu la tieta Rosa.

–Saps què Josh?  Aquesta  nit han vingut uns robadors i ens han robat una hora!

–Què dius Pol? Estàs com una cabra!

–Que sí que ho ha dit l’avia! Àvia, àvia! Digues-li al Josh això dels robadors…

L’àvia que està donant menjar als peixos, agafa aire… S’ha posat en un  bon embolic.

–A veure… lladres en diem dels que roben coses que no són seves, el que dic que ha passat, és que quan eren les dues de la matinada doncs… ja eren les tres.

En Josh ,  pensaire de mena, no ho veu gens clar:

–Com que eren les tres, si eren les dues? Si eren les tres, no eren les dues!

–Clar, –respon en Pol– desprès de la una, venen les dues i, a les dues… quan eren les dues, també eren les tres…

–Com podien ser les tres si eren les dues? ¿No hi ha hagut ni dos, ni tres quarts de tres?

–Exacte! Això ho fan per aprofitar la llum solar i estalviar electricitat  –explica  l’àvia.

L’ Amèlia sospita que aquest argument, tot i que, de fet, era “l’Argument”, no satisfaria els bessons.

–I què fan amb aquesta hora? On la posen? –diu en Josh.

–La podrien guardar i donar-la-hi a la gent per quan els fes falta! A la mare li vindria prou bé.

–Segur que sí!  –apunta l’Amèlia pensant ingènuament que la conversa ja s’acaba… i afegeix:

–El temps és or!

–Ah sí?

–És una manera de parlar Pol…

–Això diu la mama també –recorda en Josh– i diu  que hem de respectar molt el temps dels altres, i diu que si arribem, ni que siguin 5 minuts tard a una excursió, on hi van 12 persones, estem fent perdre als altres, en total… seixanta minuts!

–Òndia! I, si  per postres, és el dia que els han pres una hora a la nit!

Fet i fet arriben a  l’Escola. L’Amèlia els planta un petó ben sentit i ben fort a cada galta.

Cofoia, admira les cabòries que són capaços de concebre aquell parell de genis. Ella també es pregunta si, veritablement, treu  cap a res aquesta mania d’anar  robant i regalant hores a la gent…

Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.
Article anteriorFeina contra soroll
Article següentVíctimes de la immersió