La Paula ja no podia sentir el que deien d’ella, però al seu enterrament tothom parlava de la vida trista que havia tingut. Recordaven una infància marcada per la mort massa aviat de la seva mare i l’arribada d’una madrastra que mai no la va estimar, que la mirava amb fredor i la feia sentir invisible. El seu pare, un home sense força per plantar cara a la vida, acceptava qualsevol cosa per no quedar-se sol.
Als setze anys, la Paula va marxar de casa buscant alguna cosa diferent, potser amor, potser llibertat. Poc després va trobar, segons ella, la seva mitja taronja, que va acabar repetint la història que ella coneixia massa bé, maltractament psicològic, menyspreus constants i ella, amb una necessitat infinita d’agradar, aguantava i perdonava.
Les poques amistats que li quedaven intentaven fer-li obrir els ulls. Li demanaven que marxés, que es salvés. Però ella sempre el defensava i acabava pensant que la culpa era seva.
Deu anys més tard, era mare de dos infants, i la vida pesava encara més. El dolor més gran va arribar quan va entendre que els seus fills creixien dins del mateix buit que ella havia conegut, una casa sense amor.
Un dia de valentia, sense esperar-ho, es va trobar al carrer amb una maleta i els seus dos fills. Aquella nit van dormir al cotxe, no tenien on anar. L’endemà va anar a demanar ajuda als serveis socials, que la van portar a una casa d’acollida, on va conèixer altres mares amb històries semblants. Per primera vegada, potser, va sentir que no estava sola.
Però el passat no deixa anar tan fàcilment. El seu marit la va buscar sense descans. Tres dies després la va trobar. La va seguir pel carrer i, a plena llum del dia, davant d’un món que continuava girant com si res, la va matar.
Ara, davant la seva tomba, la gent parlava de la seva desgràcia, del seu destí, de la vida que mai no li havia donat treva. Els seus fills escoltaven sense entendre del tot el pes d’aquelles paraules. I quedava suspesa en l’aire una reflexió silenciosa, que trist és arribar a aquest món sense que ningú t’ensenyi a viure’l, i marxar-ne massa aviat sense haver après com fer-ho, quan només tenim una única oportunitat per viure.
