Una mitjana de vint-i-cinc llaunes de cervesa al dia, cocaïna, antidepressius, ansiolítics, xarop per a la tos, lleixiu. En una entrevista recent, Stephen King (Portland, Maine, 1947) recordava que fa anys va ser politoxicòman: no només patia una terrible addicció a l’alcohol (les ampolles el temptaven i l’increpaven des de l’armari, coses així), sinó que es fotia tot el que arreplegava. Per això (“els escriptors hem d’escriure sobre allò que coneixem”), si el de Maine decideix explicar-te la història d’un alcohòlic, fill d’alcohòlic, pots estar segur que sabrà de què parla, i també com transmetre-ho de la manera més efectiva.
I si aquest paio que travessa un infern d’alta graduació és en Dan Torrance, fill de Jack Torrance, la cosa és encara més engrescadora; perquè ja sabem que Dan (el Danny de The Shining/El resplandor) viu envoltat de fantasmes molt més terrorífics encara que els que habiten les ampolles de licor. Dan té un do, que també és una maledicció. Veu més enllà. Resplendeix.
Per altra banda, si un autor que ha venut més de 300 milions de llibres —i que per tant està clar que econòmicament té la vida més que resolta— decideix escriure la continuació d’una novel·la seva de 1977 (El resplandor, portada al cinema per Stanley Kubrick el 1980) és perquè li ve de gust, perquè s’ho passa bé. I no seré jo qui l’hi discuteixi, al contrari, amb la mà d’hores (incomptables) de diversió, d’evasió i de por que m’ha fet passar amb les seves històries, la novel·lassa It davant de tot, per sobre de tot.
¿O no voleu saber com ha conviscut amb el seu resplendor el nano que fa 30 anys jugava pels laberíntics, emmoquetats i maleïts passadissos de l’Hotel Overlook? Sempre ve de gust tornar a l’habitació 217. Si King (“l’important és saber que el sopar està pagat, el número d’exemplars que venguis tant és, mentre siguin suficients per seguir escrivint. Adoro aquesta feina”) diu que li ve de gust escriure aquesta segona part, te’l creus; agafes el resultat i t’hi aboques de cap. I et trobes que Dan Torrance s’ha fet gran; que, com el seu pare en el seu moment, està corromput per l’alcohol, i que, quan la ressaca li ho permet, fa de zelador en residències de gent gran, a qui acompanya, quan els arriba l’hora, aprofitant el seu do.
Doctor Sueño (Plaza & Janés, 2013) arrenca poc després que un incendi devastador arrasi l’Overlook. Tot seguit, abasta un arc temporal de gairebé quaranta anys en poc més de 600 pàgines. Recupera els personatges de Wendy Torrance (mare de Danny) i Dick Halloran (xef de l’Overlook, que també resplendeix i que ensenya el petit a conviure amb el do), i amplia la nòmina de personatges amb, entre d’altres, el genial gat Azzie i la petita Abra Stone (que també resplendeix, i de quina manera!) al capdavant.
No hi busqueu (i això ha decebut alguns lectors) una altra monumental novel·la de terror, perquè tot i que la pirotècnia utilitzada aquesta vegada sigui la de la primera part, Doctor Sueño és més fantàstica que terrorífica. Això sí, els apassionats de la resplendor (i la telecinesi, la telepatia, la precognició) i de com gestionen aquest poder, aquest calvari, aquells que el tenen, us ho passareu pipa. Que no vol dir que el llibre vagi de persones amb superpoders. No. Va de persones normals, amb els seus defectes, pors i virtuts, però que, ves per on, han nascut amb unes capacitats estranyes, i hi han de conviure. En aquest sentit, Doctor Sueño aprofita i amplia la mitologia (King beu i s’alimenta també de la seva pròpia literatura) de títols com Carrie, Firestarter/Ojos de fuego i The Dead Zone/La zona muerta, per posar tres exemples.
Crec que els fans de King, del seu ofici narratiu (màgic equilibri entre versemblança i fantasia, entre costumisme i imaginació desbordada) i de la seva manera de construir personatges (“m’interessen més els humans que els monstres”) no en quedaran decebuts. Hi ha escenes inoblidables, que justifiquen la novel·la sencera. Com una en què Dan acompanya un senyor gran fins al final, al seu llit de mort (literalment, perquè estan en una residència d’avis). King és un mestre descrivint escenes quotidianes (dures i emotives) amb gotes de pura fantasia. Sap tocar-te la fibra sense ser carrincló.
Ara, si també penseu que els protagonistes es defineixen per la profunditat del antagonistes, és clar que en aquest cas els malvats del Nudo Verdadero (una mena de vampirs nòmades que s’alimenten de la resplendor dels nanos que la tenen), no estan a l’alçada dels inoblidables Dan Torrance i Abra Stone. El que comença bé (la trama de com els que resplendeixen es troben i s’alien per protegir-se d’aquells que volen cruspir-se’ls; els dos primers terços del llibre), acaba barroerament i massa de pressa. Amb tot, m’han quedat ganes d’una tercera novel·la, amb Dan de secundari, que els anys no passen en va, i Abra desplegant el seu enorme potencial (i qui sap si fins i tot un cantó fosc) i muntant un bon sidral.
Així que aquest octubre de 2018, no us perdeu els contes de Torn de nit (Males herbes) ni el relat autobiogràfic de Escriure. Memòries d’un ofici (L’Altra).
