Les consultes que s’estan duent a terme als nostres municipis, estan mobilitzant tot el País. Tot el país, el que vol i el que es delia per bellugar-se. Aquesta oportunitat no es presenta cada dia. I pel seu caràcter excepcional cal que l’aprofitem.
Jo no sóc partidari de treure els poetes de l’armari, encara. Si a sis-cents quilòmetres de nosaltres, cap a ponent, veuen que estem fent servir de penó els escrits i les paraules dels nostres poetes morts, es fregaran les mans, i ja estaran insalivant preveient la nostra propera i més espectacular patacada.
Aixecar banderes per després fer-ne parracs –deia Vicenç Vives- , és el que hem fet fins ara des de fa 300 anys. De moment estem treballant per aixecar-les. Tots sabem el que pretenem. També caldria que sabéssim què podrem aconseguir. Ja hi ha qui diu i escriu que no esperéssim la independència per demà mateix. Malgrat tot, l’ alea jacta est està llançat i convé que a mig camí fem un descans. I refer les forces. El programa Banda Ampla d’ahir ens demostra que les generacions que pugen volen i esperen poder decidir.
Personalment hauria estat partidari de fer la consulta sobre el Dret a Decidir. Això no ha estat així, i el procés dialèctic del sector de la punta de llança és el que s’ha imposat. Hem de ser conscients, emperò, que molta gent es quedarà a casa en les properes consultes que es faran a l’àrea de l’ entorn de Barcelona, perquè aquest procés dialèctic ni hi és explícit, i, en molts casos, tot just s’ha formulat. L’Espanya impossible, és una conclusió encara no prou explícita en moltes persones que ho tenen en el terreny de la intuïció, però que no els empenyerà amb prou força per sortir de casa i anar a votar.
El Dret a Decidir ofereix (oferia) més possibilitats. Primer, un acord massiu a favor d’ aquesta posició, obligaria a modificar la Constitució en el punt que sentencia que la sobirania rau en el pueblo español. I quan quedaria palès i evident que no hi estarien d’acord a moure aquesta lletra, restaríem davant del món justificats per a declaracions unilaterals. En aquest moment no som ni Confederació ni tan sols Federació. Som una simple autonomia. Per tant, tota la feina està per fer. En els supòsits dels Estats Federals, i molt més en els Confederals, se’n riurien de veure que encara no tenim ni definides les Balances Fiscals, per exemple.
I doncs, s’ha volgut anar pel dret i ens hem embolicat la manta al cap. En aquests casos el risc de no veure-hi és elevat. Jo no cridaria els poetes morts, encara. Em refiaria sobretot dels sociòlegs, dels economistes, dels catedràtics constitucionalistes (no pas, aquests, perquè ens diguin que no hi ha res a fer, sinó perquè assenyalin camis), em refiaria també dels agents socials, i dels polítics no il·luminats, sinó dels que toquen de peus a terra.
De moment, doncs, sisplau, insisteixo, no cridem encara els poetes morts. Esperem i confiem que picant pedra, els puguem arribar a cridar algun dia. Alerta emperò, que la gent, tota la gent, encara amb els ulls molls de les emocions del dia abans, i dels poetes ara ja feliçment ressuscitats, exigirà amb raó de trobar el pa a la post. I no s’hi valdrà entretenir-nos discutint. Per això ja des d’ara hem de saber treballar fent pinya, tot i que, si s’escau, hàgim d’ aguantar la suor feridora del veí que ens empeny. Sense protestar.
Josep Mª Puig – Terrassa.
