El nacionalisme català s’havia aglutinat molt majoritàriament en un espai que, a Catalunya, gairebé fou plenipotenciari. Indiscutible. Escorat a la dreta però raonablement -tot i que menys del que ho volia semblar- transversal. Allò que fou l’antiga convergència, que tenia simpaties pel “Campechano”, tenia un cap que fou designat “español del año” i que travava excel·lents relacions amb tots els presidents de torn de l’estat espanyol va acabar desfent-se en com un terròs de sucre al cafè amb llet. Dividint-se en mil famílies i capelles. Hi ha molts factors que ho expliquen, entre d’altres, l’eclosió de l’independentisme -que trencava amb el seu projecte “autonomista” que els definia-, una certa evolució demogràfico-sociològica del país, la inacabable llista d’escàndols i de corrupció que els afectaven, etc.
Tot plegat va acabar trinxant aquest espai polític, els seus dirigents van anar mutant les sigles, els noms, els logotips i fent tota mena d’invents per intentar salvar-ne alguns mobles. El cas és que hi ha qui, d’aquest espai, que continua amb la concepció patrimonialista” del país. En definitiva, es consideren dipositaris d’algunes essències pàtries i amos i senyors de Catalunya i fins i tot es confonen amb la pròpia Nació. La resta, són considerats oportunistes i usurpadors. Marta Ferrussola ho il.lustrava bé tot dient que quan van perdre el Govern era com si els haguessin entrat a robar a “casa” i quan es demostrava la corrupció deien allò que “s’estava fent mal a Catalunya”. De fet, a més de certs interessos per ocupar poder que tots coneixem, si alguna cosa encara permet mantenir-ne un nucli identificable és, precisament, aquest “patrimonialisme” amb el que s’identifiquen alguns. Val a dir que és una concepció molt pròpia d’altres dretes a d’altres parts del Món. En aquest sentit, per ara, els catalans no som millors que d’altres.
L’interès inusitat de diversos mitjans catalans (inaudit, atenent a que ja hi ha hagut 3 comissions anteriors i cap havia gaudit de tanta atenció) per la investigació relacionada amb la denominada Operació Catalunya -de la que suposadament Mas i Pujol n’haurien estat víctimes-, la candidatura de Xavier Trias a Barcelona i les fotografies de calçotades de germanor entre alguns d’ara i de la vella guàrdia hom diria hi ha qui s’apunta a l’intent de nou viratge. Després d’abominar contra tot allò que nostàlgicament els recorda un gran passat ara els entra la pressa per restituir-lo.
Malgrat tot, el que hem viscut recentment amb el retorn i esperpèntic espectacle de Ponsatí (que va haver de reconèixer que el canvi del Codi Penal pactat per ERC ho va fer possible), la sentència per prevaricació i falsedat documental contra Laura Borràs i els silencis eixordadors d’uns i declaracions d’uns altres dins del mateix partit sobre l’un i l’altre afer, posen de relleu la seva fragilitat i probablement la inconsistència com a projecte. Poca gent sap què pensen realment sobre educació, o sobre infraestructures o sobre polítiques culturals, etc. El que tothom sap és que es barallen entre ells i ja ningú entén qui és qui en aquest espai.
L’independentisme -i Catalunya- necessita una dreta civilitzada, que no s’avergonyeixi de dir que és dreta, que no blanquegi en cap cas les malifetes, que no patrimonialitzi els símbols ni els faci servir contra ningú. Perquè, fer el contrari, si que és fer mal a Catalunya.
Aquest país no mereix una dreta nacional representada per qui es passeja per platós mirant a tothom per sobre les espatlles el dia després d’haver rebut una condemna.
