La Carme Cinca ens canta i escriu:
Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts
quan el món s’encalli.
Somriurem quan tot falli…
(Txarango)
Fer somriures a dojo
Ens mirem als ulls i, instintivament, fem un somrís, no cal que ens diguem res, no cal parlar, amb aquest gest hem començat un tipus de vincle, un plaer grat i agraït, que ens proporciona prou química d’una substància meravellosa al nostre cervell, que ens dona calma i felicitat… Així hauríem de començar el dia però, en realitat, tothom el comença com pot.
Hi ha persones que no els hi costa gens, amb un no res fa un somriure espontani, natural, és com si fos la seva filosofia de vida, una actitud vital positiva.
Un somriure és una forma de transmetre un benestar, la teva intenció per dir: ens entendrem, ho farem tot bé, ens avindrem, amb cordialitat, una manera positiva de veure les coses i, en realitat, és una gratitud a la vida.
Algunes vegades et pots trobar amb algú que no parla com tu… de l’altre punta del món, i el primer punt de coneixement és un somriure obert, ell sap somriure i tu també saps somriure, i ja podem fer gesticulacions amb les mans, que tots en sabem, esbossar un dibuix infantil sobre un paper, o deixar fluir monosíl•labs d’això o d’allò, i ja ens haurem entès i tornarem a somriure i riurem.
Qui no sap somriure, no és fort, no sap adaptar-se a l’adversitat, i no podrà sobreviure a cap canvi futur i advers.
M’agrada somriure i somric. Si podem escollir la nostre actitud davant la vida amb un somriure haurem triat bé.
Carme Cinca, 1 desembre 2021
