Festa aigualida
Ja passa, això. La que havia de ser la nit de les Sis Copes i la represa després de festes i l’encarar una cosa tan bèstia com el tourmalet de l’any passat, l’havia d’aigualir un o altre, i ningú millor que el Vila-real, acostumat a prendre’ns el número des de fa una bona colla de temporades: el que s’ha endut més punts del Camp Nou en les darreres 10 temporades.
A pams, però: seriós, auster, ben pensat i executat l’acte de la foto amb les sis copes. Aquí la col·le, aquí una afecció; apa, babegin una estona. Ben fet de fer-li dir al Sr. Vich que no hi eren però se’ls tenia en compte, als de la copa Àfrica i als que ara juguen a d’altres equips però que també contribuïren; bonic que sonés allò dels coldplay que sempre ens farà de banda sonora del record, i que el València li fes un gol als pericos en aquell just instant. M’he quedat pensant que qualsevol foto és sempre una foto per a la història, però mai com en aquesta els seus protagonistes ho deuen tenir tan clar: aixecar acta, no només a benefici d’inventari, de com n’és de gros això que els nois han fet. Gran, tot plegat.
Però això que els deia, que rodó rodó no passa mai tot rodó, i malgrat jugar endollats des del minut 1, resulta que els de Valverde venien a jugar com nosaltres i que ni marcant-els-hi Pedrito una cosa que havia de ser un golàs d’Henry, que contra tot rumor ignorant va creixent com la temporada passada (deixin dir a aquests que no han vist prou futbol: s’ho hauran d’empassar), ni després d’arrencada la piconadora no s’han mogut ni un pèl de l’estratègia que portaven pensada: buscar-nos a dalt, no deixar-nos ni 3 passis, voler i tenir la pilota, obligar a que se jugui al camp contrari… els sona, oi?. Doncs això ha tingut premi: i el premi se l’ha endut, justament, el que més bé s’ha mogut entre línies, un xicot que es diu Fuster ens ha fet ben present el magnífic eslògan: tot guanyat, però tot per guanyar, i a peus del qual han marxat els dos primers punts que, justament, de l’estadi marxen en tot el que va de lliga… i és que l’àrbitre no ens ha deixat jugar a Zlatan, i les baixes, i en Xavi que buscava bolets ara que ni fredolics, i en Bojan que ha entrat tard, i el jove Dos Santos que no li han fet ni cas, i plovia, i… que Messi, el que sempre arriba, avui no hi era. Vaja.
p.s. No se’m moguin gaire, però, que a la nit de Reis hi tornem (si, goitin, com se santifiquen les festes) i a poc bé que vagi la cosa el gener s’acaba amb 9 partits… temo posar-me pesat, ja em perdonaran…
