De totes les rondalles de mossèn Cinto, potser la més entranyable és “Lo mariner de Sant Pau”. A la maresma de l’Empordà hi vivia un mariner que, amb la seva barca, cobria les rutes de Barcelona i Mallorca traginant taronges i altres fruits. No sense esforços aconseguí bastir una caseta vora el mar on vivia amb la seva família. Però la fortuna és una roda a la qual estem lligats: ara som baix, ara som dalt; al capdamunt de tota pujada hi ha una baixada i, quan la pujada ha estat molt dreta, la baixada pot precipitar-se damunt l’abisme. Trobant-se un hivern pels mars de Provença naufragà. Sobrevisqué; bo i captant aconseguí arribar a l’Empordà però ja no trobà la seva casa; el temporal l’havia arrencada de soca-rel. Desesperat, cercà debades esposa i fills. Maleí la mar; plorà i dejunà tres dies i tres nits; mirà la mar per darrera vegada, la tornà a maleir i jurà fugir-ne ben lluny, on no l’hagués de veure mai més. Es posà un rem a l’espatlla i començà a caminar; sabia de què fugia però no sabia on anava.
Travessant aiguamolls i joncars enfilà el terraprim fins a Banyoles, on s’adonà que la gent no era de la mateixa mena: terrejava; però l’estany, esguardat de besllum entre roures, li recordà la tragèdia i fugí pel camí de Besalú. Quan hi arribà es dirigí a plaça, descarregà el rem i preguntà als qui s’aplegaven al seu voltant: què és això? Això és un rem, li respongueren; doncs, adéu-siau. Se’l carregà de nou a l’espatlla i remuntà el Fluvià fins a la ciutat d’Olot on repetí la mateixa pregunta: què és això? És una pala de forn, respongué un noiet; el seu pare el corregí: és una pala de barca; el mariner constatà que anava per bon camí. Continuà per la vall de Bianya fins a Sant Pau de Segúries; a la placeta de l’església repetí la mateixa pregunta per tercera vegada: què és això? El vell més autoritzat de la rotllana li contestà: un culler; una cullera grossa per remenar el blat de moro. Doncs aquí em quedo, conclogué el mariner. Conreà un bocí de terra i, amb els anys, demostrà ser tan bon pagès com qualsevol altre, talment bon mariner havia estat antany. Es tornà a casar i tingué bons fills, un dels quals plantà els fonaments d’una noble masia que sempre més s’ha anomenat “Lo mariner de Sant Pau”.
L’Odissea inspirà mossèn Cinto, suposo. Ulisses, aconsellat per la dea Circe, descendeix a l’Hades i l’esperit de Tirèsias de Tebes, com a penitència per haver mort el ciclop i per tal d’apaivagar les ires de Posidó, li recomana que faci una hecatombe terra endins. Els versos de Joan F. Mira sonen així: “I quan hauràs fet morir tots aquells pretendents dins les teues/ sales, siga amb engany o amb el bronze esmolat i de cara,/ ves-te’n després i camina, portant un bon rem manejable,/ fins que arribes a un lloc on els homes no saben encara/ què és la mar, ni amaneixen amb sal les coses que mengen;/ que ni coneixen les naus de galtes pintades de porpra/ ni els manejables rems, que per a les naus són com ales./ Així ho farà Odisseu, com li explica a la seva esposa fidel, Penèlope.
Ens faltava una versió de l’Odissea com aquesta. Joan F. Mira, als antípodes dels hel·lenistes barrocs, academicistes, no té cap necessitat d’engavanyar el text amb cultismes postissos. No s’ha de fer perdonar res; ni notes a peu de plana no fretura perquè els seus versos ja ho expliquen tot. Quin plaer poder-la comparar amb la de Carles Riba, la pòstuma; separades per una seixantena d’anys, cadascuna té el seu lloc reservat en les nostres lletres. La de Mira, la dels mots valencians com fletxes que volen, és tan franca que sembla escrita directament en la nostra llengua; els versos flueixen enllà i la musicalitat no es trenca gairebé mai. Juntament amb els Evangelis i la Commedia culmina el trespeus sobre el qual bull la nostra cultura, ens agradi o no. Habilíssim Mira, l’Odissea el consolida com un dels nostres mestres; ara ja se’ns ha fet imprescindible.
La Grècia d’Homer és la infantesa de la nostra civilització. Els déus es barallen entre ells perquè estan sotmesos a les mateixes passions que els mortals. Així tot encaixa, sense contradiccions còsmiques ni complicades teodicees, com quan érem infants. Tot i la ingenuïtat homèrica de partida, els grecs de les tragèdies àtiques ja havien renunciat a la felicitat: “car, entre els homes, de feliç, no ho és ningú;/ a còpia de riqueses un pot ésser més/ afortunat que un altre; però no feliç/”, diu Eurípides en la versió de Riba. Com que la majoria dels humans oblidem amb facilitat aquesta limitació, ens l’han d’anar recordant periòdicament. Un dels darrers en fer-ho fou Camus: “els homes moren i no són feliços”, constata el seu Cal·lígula. Com més amunt posem el llistó de les nostres expectatives, més ens colpirà el naufragi que, tard o d’hora, ens té assignats la fortuna; Cal·lígula volia la lluna en un cove.
Molt ha d’haver canviat França per tal que els seus maîtres à penser puguin recomanar-nos seguir un camí tan extraviat: “indigneu-vos!”, diuen; “sucumbiu en la temptació de la innocència!”, sembla que diguin. Els culpables, l’infern, continuen sent els altres, naturalment. És sorprenent que una presumpció tan descordada no hagi suscitat, encara, contradictors de pes. Vinga, doncs, la lluna en un cove!
La pau, en canvi, ens fou llegada en testament. I, amb ella, la llibertat; una llibertat contra la qual s’esmicolen determinismes i fats de tota mena: la llibertat de no caure en la temptació de la innocència; la llibertat de no sucumbir en la seducció del pecat; la llibertat d’assolir una pau perdurable. Els grecs, ni eren lliures, ni havien trobat la pau; els déus no els ho permetien. “Descompta Zeus: no veuràs ningú lliure” diu Èsquil. Tant els déus subalterns com els homes es trobaven sotmesos als capricis de Zeus i aquests, a més, a les intrigues d’aquells. D’altra banda, la tragèdia grega està amarada d’una amoralitat relativa, més irreflexiva que raonada, que algú confongué amb l’espontaneïtat. Com més irreflexius som, més espontanis creiem que som; heus ací, de nou, la temptació de la innocència. Trobà Ulisses finalment la pau? I esclar que no.
Quan el pacient i noble Ulisses sabé que havia arribat a Ítaca, alçant els braços es desfeu en tendres pregàries “i saludà el seu país amb un bes a la terra fecunda”. No som tan diferents. L’amor de pàtria és també grec, com la compassió, la fúria, la tendresa, la venjança, l’agraïment, la ira, la paciència, la covardia o la resignació. I la roda de la fortuna: ara som baix, ara som dalt.
