Vaig convidar els Tecamolsaires a escriure algun relat on la relació dels cinc elements: aigua, terra, aire i el foc, hi juguessin un paper important cap a la sostenibilitat d’una vida digna. Vegeu la prioritat que es respirava al poble de la Inés Fernández i el record que ens deixa escrit:
Foc a l’agost
Com sempre, a principis d’agost, la gent s’entregava de ple a collir el cereal per poder gaudir de la Festa Major sense haver de patir que, com passava sovint, a partir del dia quinze, apareguessin les tempestes que podien arruïnar la collita. Les llargues hores d’esforç, sota un sol abrasador, s’alleugerien amb la il•lusió de la proximitat de les festes que podrien gaudir tranquil•lament, sense cap tasca important per acabar. Aquells dies, la vida de continu esforç s’esquitxava de brins d’il•lusió, pensant en el petit parèntesi de descans i diversió dels tres imminents dies festius.
La matinada del dia catorze es va despertar amb la frescor que encara conservava del canvi de temperatura nocturn que permetia un somni reparador, però el cel diàfan pronosticava un dia tòrrid com els anteriors. Caldria accelerar els preparatius per a la festa de l’endemà, abans que les cases s’envaïssin de l’escalfor del sol que omplia tots els racons. O esperar al capvespre per trobar alguna ombra on ja no arribessin els seus raigs.
Els nois joves es reunirien per organitzar l’alborada que, després de passar casa per casa, recollint els diners per pagar les despeses de la festa, començaria a les dotze de la nit i no finalitzaria fins que tornés a sortir el sol.
A les primeres hores del dia, l’aire era una suau brisa inolora i seca. Però cap a mig matí, aquella brisa es va impregnar d’una olor com a agre, que no encaixava en un dia de ple estiu. Aquella olor que percebíem des de casa, cada cop més intensa, va posar en alerta els meus pares, especialment la meva mare…
En qüestió de minuts, va córrer la veu d’alarma pel poble:
–Foc! Foc!
Estava embolcallada amb flames la casa d’uns veïns. També en qüestió de minuts, es va formar una cadena humana des del dipòsit de la font del Rei –que es trobava a una distància, potser, d’una mica menys d’un quilòmetre–, i ens anàvem passant galledes, cassoles, el que fos… plenes d’aigua, d’un en un, fins que arribava al qui estava més a prop del foc que llançava l’aigua a les flames. En aquella cadena vam participar absolutament totes les persones que es van poder localitzar, des de la més vella fins a les petites, com jo, però que ja teníem força per passar els atuells que pesaven menys.
La casa que es va cremar era del Gavino i la Pacita. El Gavino tocava la bateria a l’orquestra formada per diversos homes dels pobles veïns, i que actuaven a totes les festes dels voltants. La Pacita era l’única persona que sabia posar injeccions al poble. Tenien només una nena que es deia Marina. Tindria uns dos anys més que jo. Jo tenia enveja d’aquella nena, perquè era filla única i tenia una nina enorme, que caminava. De vegades, quan passava per un camí de sota casa, amb la seva nina, jo m’amagava darrere d’una finestra per observar-la, sense que em veiés, i cada cop li tenia més enveja…jo no n’havia tingut mai cap.
Des que es van quedar sense casa, mai més em vaig recordar de la nina de la Marina. Només pensava que van tenir sort, que el foc no es propagués al paller, que acabaven de construir amb la palla de la darrera collita del cereal… mentre la cadena humana anava passant-se l’aigua, un home anava repetint:
–S’ha de mullar bé el costat dret, que no s’escapi el foc al paller!
També pensava, amb molta por, què passaria si un dia es calés foc a casa nostra. No hi havia prou persones per fer una cadena humana. La nostra casa estava a més del doble de distància, de la font…
No recordo si va haver-hi alborada aquella nit, ni si hi va haver festa o no els dies següents… això sí, el foc d’aquell dia se’m va quedar gravat a la ment, i em ve al cap cada vegada que en veig un en un bosc o a qualsevol lloc, fora de control.
Inés Fernández Febrer 2022
