Fa vuitanta anys que hi havia aquell periodisme que llegit avui sembla que no hagi passat el temps. Perfectament actual tot i que a penes se’n parli i que continuïn essent desconeguts de la immensa majoria dels catalans d’avui. Gent que preferí el silenci i així no haver d’escriure en castellà, per exemple. Gent que, si s’hi haguessin trobat, no haurien fet la gara-gara lamentable i vergonyosa a Rajoy o a Blanco, per exemple. Gent que se’n va haver d’anar i van decidir que no tornarien mentre no fos possible que aquest país recuperés un bri de dignitat. Avui encara no l’hem recuperada i encara pidolem el que és nostre. Ells ja no hi són. Hi ha, però, el testimoni del que deixaren escrit gràcies a l’esforç i la voluntat i el patriotisme d’alguns que han fet de la preservació d’aquella memòria el seu projecte de vida. Mai no ho agrairem prou. No cal segurament esmentar noms perquè de seguida s’intuiran. Com que ara tinc temps, fullejo les cartes de l’exili de Just Cabot (1898-1961). I en reprodueixo un fragment de la que escrigué a Jaume Passarell, des de París, el 23 d’abril del 1955.
“[…] I ja que som en el terreny de literatura (?), t’he de dir que de Destino en veig dos o tres números cada any, i de La Vanguardia (española, si és servit), altre tant. Dic veig, no dic llegeixo. Excepcionalment -l’altre dia el Braulio Solsona em va portar, perquè em fes càrrec personalment de com eren de dolents- vaig llegir uns versos del Junoy a Destino. Quina altra merda! L’animal tenia a les mans una primera matèria excel·lent, i el producte elaborat ha resultat una cosa bèstia, sense solta, sense interès (malgrat les figures interessants que hi surten) i més difícil de llegir que un tractat de geometria.
Perquè la dificultat de llegir un tractat de geometria o un estudi sobre els signes cuneïformes i llur relació amb els signes jeroglífics ve de la matèria de l’estudi, mentre que la dificultat de llegir la prosa del Junoy ve del fet de ser escrita amb les potes del darrere, que en general serveixen per caminar i no pas per escriure.
Em refermo cada dia més en la meva opinió, que em penso que ja coneixes. Si al segle XIX, com va constatar en Pujols, els catalans que escrivien en castellà es tornaven tísics, els d’ara es tornen burros. […]”
