En aquests primers dies del pontificat de Jorge Mario Bergoglio s’ha especulat en excés sobre el seu passat: que si no li agradaven els homosexuals, que si s’oposava a l’avortament en qualsevol hipòtesi, que si no va ser prou valenta la seva actitud en l’època de la dictadura del general Videla, que si no sintonitzava gens amb el corrent progressista de la Teologia de l’Alliberament, i altres ombres malèvolament escampades. Per fortuna per a la imatge universal del nou Papa Francesc, persones d’alta qualificació ètica i reconegut prestigi moral han projectat llums aclaridores sobre Bergoglio, com el seu compatriota Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau, qui afirma que a Argentina “hi va haver bisbes que foren còmplices de la dictadura, però Bergoglio no estava entre ells”. Afirmació immediatament ratificada per Leonardo Boff, un dels més celebrats representants de l’esmentat corrent de pensament teològic. Boff, per si fos poc, ha gosat pronosticar que “Francesc farà un capgirament radical de l’Església”. Paraules contundents que demostren una enorme confiança en la fermesa del jesuïta elevat a guia del cristianisme catòlic.
Situats en el rigorós present de la seva elecció i observant els seus primers gestos, sembla que els creients podem celebrar amb gaudi més que raonable que el Papa Francesc és un home que actua amb naturalitat, amb franquesa i llibertat. Es veu que domina cada situació que ha d’abordar, que ell mateix crea l’escenari on s’ha de moure, i que és capaç de dinamitar els protocols encarcarats tan arrelats al Vaticà. Resulta també refrescant constatar que és un home que té clares prioritats evangèliques: “M’agradaria una Església pobra i per als pobres”. I, a més, és un deixeble del “poverello” d’Assís en l’estima i la custòdia de la creació: “Nosaltres no tenim tampoc una relació gaire bona amb la Creació”, que vol dir, evidentment, que no estem tractant la Terra no solament com es mereix, sinó com necessita ser tractada si volem que continuï sustentant la vida dels 7000 milions d’éssers humans que ens hi movem.
Molts observadors han subratllat els trets franciscans de Bergoglio. No tants, però, s’han fixat en la consistència ignasiana del nou Papa argentí. Perquè no hem de perdre de vista que Jorge Mario Bergoglio és una persona imbuïda de l’espiritualitat d’Ignasi de Loiola, que es troba condensada en els seus famosos “Exercicis Espirituals”. Bergoglio els ha practicat a fons, amb la intensitat que demanen i fins a la seva original culminació: la que Ignasi denomina “Contemplació per aconseguir amor”. Aquesta contemplació ve a ser com una explosió interior davant la grandesa de Déu Senyor de l’Univers. Déu, segons Ignasi –són paraules quasi textuals- habita en tota cosa creada (elements, plantes, fruits, paisatges, animals, persones) i sojorna en cada ésser com si hi treballés, sustentant-lo en el seu viure i esperant que nosaltres, els éssers in tel.ligents, reconeguem aquesta múltiple presència.
És en aquest àmbit d’espiritualitat on s’ha anat consolidant la personalitat interior del Papa Francesc. Una espiritualitat que presta atenció a la globalitat: No hi ha cosa, ni esdeveniment, ni persona, ni acció, ni passió a través de la qual l’home no es pugui atansar a Déu. Perquè Déu es desborda en dons i en gràcia. “Tot és gràcia”, escrivia el francès Georges Bernanos a mitjan segle XX. Només cal que l’home se n’adoni i verifiqui en ell mateix aquesta esplèndida meravella.
Per les paraules que li hem sentit en aquests primers dies de guiatge, és evident que Bergoglio ha begut d’aquesta font, descoberta per Ignasi de Loiola a la Cova de Manresa. I, per tant, estem convençuts que anirà promovent un cristianisme en què tan important ha de ser estimar Déu com la humanitat o com la Terra on es desenvolupa l’aventura humana.
