En sengles articles “Símbols i estupor” i “La hipocresia lingüística”, els seus autors, López Bofill (El Punt/Avui, 14.9.11) i Francesc de Carreras (LV, 15.9.11), coincideixen gairebé en tot menys en els adjectius. Coincideixen en bona part de la diagnosi i en l’assignació de responsabilitats al govern de CIU, que tolera l’status quo i no fa res per evitar-lo. Constata el primer que, després de trenta anys de normalització lingüística, encara existeixen bosses de població que tenen com a llengua vehicular el castellà. Que des del govern de la Generalitat es menteix quan s’afirma que hi pot haver una solució jurídica per neutralitzar les resolucions judicials contra la immersió. Per si fos poc, quan arriba l’agressió de la justícia espanyola, el govern de CIU, amb més poder que mai a les institucions del país, es rendeix al PP, el principal culpable de l’atac, pactant-hi els pressupostos del 2011 i les alcaldies de Badalona i Castelldefels, a canvi de la diputació i de l’ajuntament de Barcelona.
El segon creu que cada Onze de Setembre hi ha a Catalunya alguna excusa per al victimisme; que la legislació catalana, des de fa molts anys, vulnera la Constitució; que tant el català com el castellà han de ser llengües vehiculars en el camp de l’ensenyament i que en molts col·legis catalans privats i concertats, però també en alguns públics, s’imparteixen classes en castellà. Tothom ho sap, per més que la Catalunya oficial ho oculti i envesteixi els tribunals per fer-se la víctima d’una Espanya opressora. Ambdós articulistes, després d’adjudicar les culpes a CIU de la desastrosa situació per cadascun d’ells esbossada, només discrepen respecte del que hauria d’haver fet i no fa el govern de la Generalitat. Mentre el primer considera que només li queda el desacatament o la submissió, el segon creu que la Catalunya oficial ha de deixar de fer-se la víctima, abandonar tanta hipocresia i aplicar una política d’immersió no discriminatòria, això és, amb les dues llengües oficials i fins i tot amb una tercera, que deu ser l’anglès, suposo.
Ja és bo que ambdós articulistes coincideixin en atribuir les culpes de la “desastrosa” situació al govern de la Generalitat. És bo perquè aquests pinçaments només es produeixen quan un govern, el govern que sigui, és molt fort i no se’l pot combatre de cap més manera, o bé és molt dèbil i se’l vol tombar definitivament. Aquest darrer no és el nostre cas; Catalunya té, avui, un govern fort. El que no és tan bo, i fins i tot deshonest, és que se li reprotxi haver fet allò que el tripartit des de l’oposició l’ha empès a fer. No té, en efecte, cap sentit, emparar-se en l’aritmètica parlamentària per acular CIU al dilema de no poder aprovar els pressupostos si no és amb el vot del PP per, a continuació, imputar a CIU la incoherència d’haver aprovat els pressupostos amb el vot del PP. Quina alternativa li deixaven? No aprovar els pressupostos, naturalment. Aleshores l’article “Símbols i estupor”, mantenint el mateix títol, s’hauria pogut esplaiar demanant la dimissió del govern en bloc per no haver estat capaç d’aprovar els pressupostos, el que palesaria la seva debilitat. Se’m dirà que existia la tercera possibilitat d’acceptar les esmenes d’Esquerra; però ja es veu que aquest argument és fal·laç. Si tan intolerable era el pacte dels pressupostos amb el PP, a les mans d’Esquerra estava evitar-lo. I si Esquerra el consentí, ni que sigui per omissió, amb quina legitimitat critica CIU?
No ens enganyem, l’objectiu no era cap altre que forçar CIU a pactar els pressupostos amb el PP i, a continuació, poder reprotxar-li el pacte pressupostari. Aquestes astúcies el poble les ensuma de lluny. I les fa pagar als arterosos, com hem vist. En general, quan els articulistes hostilitzen un govern amb foc creuat i amb arguments simètricament contraposats, es converteixen en franctiradors. Els franctiradors serveixen per crispar un país i desestabilitzar-lo; gairebé mai no construeixen. S’escau, tanmateix, que Esquerra se n’ha adonat i ha abandonat les astúcies del tripartit. El tripartit, com a estratègia de recuperació del poder des de l’oposició, està mort i enterrat; Oriol Junqueras n’acaba d’oficiar les exèquies. Ara Esquerra podrà votar no als pressupostos, naturalment, però ja no ho podrà fer amb l’únic objectiu d’erosionar el govern. D’altra banda, encara que la força governamental decidís optar pel desacatament, creuen vostès que el moment més oportú per iniciar-lo és a dos mesos de les eleccions generals?
Però la coincidència més important entre ambdós articles es produeix amb l’afirmació que la legislació catalana vulnera la Constitució; el consens, doncs, ens permet pujar-hi de peus. Probablement hauria estat més precís afirmar que la legislació catalana vulnera la jurisprudència constitucional. Com saben perfectament ambdós articulistes, amb la mateixa Constitució hauria estat possible una línia argumental respectuosa amb la immersió lingüística només en català. De fet, això és el que esperàvem. El que acabi dient la Constitució, consegüentment, poca importància té; l’important és com la interpreta el tribunal constitucional. Altrament no s’explicaria que a l’estat espanyol, un estat sense gaire cultura ni tradició democràtiques, sigui més fàcil modificar la Constitució que renovar els membres del tribunal constitucional amb el mandat caducat.
No cal dir que, tal com estan les coses, i per tal d’evitar nous ensurts, caldria forçar l’esmena constitucional, una esmena que blindés la immersió lingüística només en català i, de pas, un llindar infranquejable del dèficit fiscal. Ara ja sabem que aquests processos tan complicats de reforma constitucional quan convé es cuinen en una sola nit. Així és que el blindatge constitucional de la llengua catalana i d’un llindar de dèficit fiscal per sota del qual fos la pròpia Constitució que en declarés la inconstitucionalitat, evitaria futures interpretacions esbiaixades. I, de retop, seria magnífic veure el nostre estimat Francesc de Carreras, tan constitucionalista ell, proclamant urbi et orbi la inconstitucionalitat de la nova Constitució, embarbussant-se en vés a saber quins principis generals del dret de gents, dels quals ni la pròpia Constitució no pot disposar.
Això no passarà, esclar. Ni tan sols sé si ens interessa. El dèficit democràtic de l’estat espanyol no els permetrà ser generosos, per més que, des de fora, una Constitució que combati la llengua catalana com si fos un garrot alçat i legitimi l’espoli fiscal de Catalunya any rere any no pugui ser designada així. No. Allò que mou els Carreras, els Savater i a la resta d’usuaris de l’arca de Noè carpetovetònica no és la justícia constitucional sinó una especial malvolença contra el fet diferencial català que no neix al cervell sinó a les vísceres. És el dret de conquesta.
Pinós
22.9.11.
