Diu Joseph Frank, cèlebre biògraf de Dostoievski, que el geni rus pertany a aquella raça de gegants plens de desig per ajudar la humanitat però incapaços de trobar sortida al seu poder. ‘Memòries del subsòl’ pertany sens dubte al temps en que Dostoievski encara no havia trobat la manera de canalitzar el seu art, i s’entén com a preludi del seu grandíssim món literari. ‘Memòries del subsòl’ és un relat massa hermètic i inaccessible com per poder ésser considerat una novel·la a l’alçada de la resta de la seva obra. No és fàcil detectar què hi ha d’actualitat en l’home impotent i masoquista que descriu Dostoievski en aquesta novel·la, i potser és tan sols un dels fruits d’un home en contradicció amb la seva època.
‘Memòries del subsòl’ és el relat d’un infeliç: qui ens parla és un incapaç de viure. Als 40 anys, és un funcionari que malviu d’un sou irrisori, sense contacte social i carregat de paranoies egocèntriques. Els actes de l’home del subsòl són un carreró sense sortida desesperadament destructiu. Els seus impulsos contradictoris li paralitzen el caràcter i el converteixen en un impotent moral. El motiu de la seva incapacitat de viure és la seva hiperconsciència. És tan conscient de la seva superioritat que deprecia a la resta d’humans, però, per vanitat, vol que el reconeguin com a superior. Evidentment, ningú li fa cas i ell odia encara més el seu entorn per la indiferència que li mostren, i s’odia a ell mateix per l’humiliant dependència de l’entorn. Davant d’aquest panorama, tan patètic com irreversible, es desencadena la història de frustracions de l’home del subsòl que, incapaç d’actuar amb normalitat, s’enfonsa cada vegada més en la misèria absoluta.
El que no hem perdut des de l’home del subsòl és l’ús de la ment com a element autodestructor, ni la impotència de no saber contra qui ni contra què estem lluitant. El que hi ha de nostrat en l’obra de Dostoievski és la idea il·lusòria de pensar-se que estem per sobre del bé i del mal, i que podem exercir el control absolut sobre la nostra vida. Si alguna cosa ens demostra el nostre home és que actuant com a éssers allunyats de la raó i els hàbits comuns no fem més que el ridícul. “Dos i dos fan quatre no és la vida sinó el començament de la mort”, crida l’home del subsòl. El personatge de Dostoievski embogeix intentant trobar un sentit, una meta a la seva existència, quan no sap que “a l’home li agrada el procés, però no el fet d’aconseguir, i això, de per si i naturalment, és tremendament ridícul.”
