Dels tres als setze anys he anat a una escola concertada on em van deixar ben clar una cosa a: el català i el valencià no són el mateix. Era la mateixa escola on parlar valencià volia dir estar en un estatus econòmic i social inferior al d’aquells qui ho feien exclusivament en castellà. Clar, parlar valencià era una d’aquelles coses que només podien fer els bròfecs de poble, que no tenien cap tipus de respecte cap als petits burgesos de la capital de comarca.
Si parlar valencià, de tant en tant, ja era pecat, imagineu-vos què suposaria parlar d’algú que transgredia un precepte diví —parlant de Països Catalans— a classe. He passat més de mitja vida sense saber qui era Fuster, aquell home de Sueca que només escrivia per no morir. Joan Fuster era aquell intel·lectual europeu de qui no et parlaven a classe. I ja no dic que no et parlaren d’aquest agitador de pensamientos, com diu La Vanguardia, a les classes de Madrid, on mai s’ha parlat dels il·lustres valencians i valencianes que han fet història; no, és que no a totes les classes valencianes s’ha parlat de l’obra de Fuster. Però una dècada després ho entenc, fer-ho —parlar de Fuster— era pràcticament anticonstitucional. I això, és transgredir el precepte diví de nàixer i ser español.
D’igual manera, com passava a l’escola, parlar de segons què, no està ben vist als parlaments. És possible que t’assenyalen d’alguna cosa estranya, és possible que et critiquen per ser no sé què; és possible que parlar de «no sé qui» faça que el fantasma d’un senyor de Sueca, perseguisca el partit majoritari del Pacte del Botànic en Halloween —com va dir algun titular— i que això et genere perdre uns quants vots de la cartera. Per aquesta raó, s’ha d’anar amb cura amb allò que dius i que fas, perquè el «segons què» et permetrà pescar en les aigües tèrboles d’una societat cansada de la política, o no. Ara bé, ometre una realitat és més propi de governs dèspotes que de progressistes, no?
És probable que si no haguera canviat d’escola per a fer el batxillerat artístic, continuara sense saber què deia Fuster. Vaig a posar-me en aquest paradigma: Si jo no coneguera l’obra de Fuster amb vint-i-vuit anys i l’haguera escoltat nomenar per primera vegada a l’acte institucional de la Generalitat Valenciana, de quin Fuster me’n recordaria després? D’un escriptor valencià?, d’un poeta?, d’un assagista?, d’un que feia què?
Segurament, me n’haguera anat a casa sense saber que Fuster pensava que els valencians podem ésser un poble «sa i coherent», que no volia resignar-se que perdérem la nostra entitat individuada». Fuster era independentista i anhelava per al nostre país la màxima sobirania possible, la independència, però d’açò, aquells qui ho reivindicaven quan no estaven a govern, no se n’han fet ressò.
L’assagista suecà va escriure «El descrèdit de la realitat» per parlar d’art amb una consciència filosòfica que interpretava la realitat social. Amb una perspectiva política, vaja. Si ara el títol fora «El descrèdit de la política», estaria parlant de tergiversació, de com van buidant-se de contingut les paraules llibertat, feminisme o sobirania, perquè «un eufemisme és ja, en si, una mentida». Però Esquerra Republicana no serem aquells qui continuen permetent que Joan Fuster siga aquell de qui no et parlaven a classe, ni aquell que quan et parlaven, només ho feien amb eufemismes; i molt menys serem la renúncia d’aquells qui no són prou valents per assumir la veu d’un poble.
Nosaltres persistim en dur a terme la missió que l’escriptor ens va deixar: lluitar cada dia per la sobirania dels nostres països. Per això, aquest 20 de novembre no només fem un homenatge a Fuster: el reivindiquem; des de la seua matèria, que és la política, centrada en el conjunt dels Països Catalans.
Ho fem com a republicans, però també com a feministes. Mentre hi ha qui ha acusat Fuster de misogin —quan, al contrari, parlava del feminisme com una lluita necessària—- serem les dones d’Esquerra Republicana les qui donem veu a la vida i obra de Fuster des de l’òptica actual del nostre paper i de la nostra responsabilitat en la política. I ho farem com pensem que a l’escriptor li haguera agradat: amb tots els accents dels Països Catalans.
